cine gumets
Rashômon
Després de tant Kill Bill, m'he sentit inconscientment obligat a reveure Rashômon: sempre he trobat una relació directa entre aquesta obra mestra de Kurosawa i la narració d'en Tarantino.La mentida humana és la protagonista d'un relat explicat per diversos ulls i en diversos temps no lineals, creant una atmosfera tan tenebrosa i enrevessada com la del propi bosc on se succeeixen les mentides.
rev - Rashômon
Vertigo
Una història i obsessió malaltissa, que aconsegueix mantenir una tensió espectacular durant tot un metratge del que hauria d'estar prohibit perdre's.v - Vertigo
Desu Nôto: The Last Name (Death Note: The Last Name)
La segona part de la història comença just on ho deixa la primera part.Introduint noves voltes al plantejament inicial, s'accentua el joc del gat i la rata entre els dos protagonistes. Girs constants i una guerra de cervells trepidant fins el final.
A estones sembla que la història flaqueja lleugerament, i que es recargoli de manera innecessària, però el balanç final és plenament satisfactori. Esperem que la cosa tingui continuïtat, i des del Japó ens arribin més coses fresques, més enllà d'esgotats fantasmes de cabells llargs i adaptacions mediocres de mangues infantils.
v - Desu Nôto: The Last Name (Death Note: The Last Name)
Desu Nôto (Death Note)
No sabia absolutament res de Death Note fins que vaig veure l'edició de col·leccionista del primer volum de l'anime, i la figura que l'acompanyava em va cridar l'atenció. La història general, un noi que troba un quadern que té el poder de matar aquells el nom dels quals s'hi escriu, no em va semblar excessivament atraient, de manera que no vaig voler-hi perdre el temps.Més endavant, vaig descobrir que hi havia una adaptació en imatge real, dividida en dues pel·lícules, i finalment em vaig decidir a entrar-hi. Una pel·lícula de dues hores, i com a màxim dues amb un total de quatre i mitja, resulta bastant més assequible que una sèrie de 37 capítols.
Una vegada vaig començar amb la primera vaig haver de continuar fins el final, i suposo que la sèrie també acabarà caient.
N'estic fart, de les eternes lluites de bons contra dolents, mantenint una guerra tan ridícula com irreal.
En un moment de la pel·lícula el protagonista, un noi que utilitza el quadern de la mort per "netejar" el món d'assassins, violadors i criminals diversos, està en un banc llegint "Més Enllà del Bé i el Mal". Un detall fàcil, però igualment perfecte i del tot coherent amb la història. Aquí el bo és el dolent. O potser és al revés. Depèn de com ens ho mirem. Més aviat no hi ha bons ni dolents, sinó que tothom és les dues coses. Com a la realitat.
El millor de tot, la completa amoralitat que se segueix gairebé durant tota la història, la simpatia que podem sentir per qualsevol dels dos adversaris sense que en cap moment se'ns pretengui adoctrinar.
Salvant les distàncies, un Dexter fantàstic.
v - Desu Nôto (Death Note)
The Oxford Murders
Realment m'agrada el cinema de l'Álex de la Iglesia, tot i que sempre m'ha fet força mandra mirar les seves pel·lícules, m'han encantat gairebé totes elles.Després d'esgotar les possibilitats del mercat espanyol, sembla estar disposat a assaltar el mundial. Ha quedat clar que té el talent i sap trobar el pressupost per fer-ho, però sabent que les peculiaritats espanyoles rarament funcionen més enllà de les seves fronteres, sembla que ha buscat també un canvi estilístic.
Tenint prou pressupost com per poder comptar amb estrelles reconegudes mundialment, és una pena acontentar-se amb fer thrillers de segona, i més encara sabent el que s'és capaç de fer.
v - The Oxford Murders
The Oxford Murders
Si bé Álex de la Iglesia demostra una gran maduresa amb les formes, abastant l'amplia i complexa història es queda curt en els fets.El gran final és desmereix pel sol fet que allò que el contraresta (tota la resta) és excessivament confós: no s'ha aconseguit tractar amb la perfecció que mereixia el guió.
Tot i així, molt recomanable.
v - The Oxford Murders
El Ángel Exterminador
El sol i únic detall simbòlic d'aconseguir la sensació a la que Buñuel fa arribar sense l'aparició del típic pla amb una mà ansiosa intentant obrir un pany, em provoca la més gran admiració per la pel·lícula.Si, a més, hi sumem el surrealisme, la crítica social, i la fantàstica broma resultant, la combinació és impressionantment memorable.
v - El Ángel Exterminador
The Birds
Havia de començar a saldar d'alguna manera el meu inexplicable deute amb en Hitchcock.
The Birds és, en certa manera més actual que les pel·lícules de suspens que es fan ara. Amb uns efectes especials que ara fan gràcia, però més actual que ara.
La tensió, sense banda sonora i amb el so dels ocells que puja gradualment; escenes impressionants com quan els ocells s'acumulen prop de l'escola; el ritme; un final pertorbant...
v - The Birds
Cloverfield
Si bé la cerca de l'amor infantil és tan ridícul com inversemblant en una història així, si bé la història no és massa creïble... Cloverfield ens regala moments genials, imperativament genials.
Per ser, en concepte, la típica pel·lícula d'efectes especials, aconsegueix (i sobretot després de la gran decepció amb The Host) esdevenir tot aire fresc.
Per cert, un dels encerts més grans, la promoció sense ensenyar el monstre (diria que J.J.Abrams hi entén bastant, de tot això), i el foc! i la destrucció! i la càmera que no es queda sense bateria! i els accidents! i el monstre! i el monstre!!
v - Cloverfield
Mulholland Dr.
Com amb tot Lynch, em quedo amb cara de tonto i reflexionant durant una bona estona quan just surten els crèdits finals.
No és que no m'agradi aquesta sensació d'incertesa, ben al contrari: m'encanta tenir-la just després de gaudir d'una pel·lícula cuidada, captivadora, misteriosa.
Lynch somia, s'emparanoia i fa fluir una història tant senzilla com punyent amb d'un somni que ho explica tot. I nosaltres només som els seus pobres i humils (però entusiastes) vasalls.
v - Mulholland Dr.
Carnival of Souls
A vegades l'excusa és que la pel·lícula en qüestió és un clàssic inqüestionable i justament per això es perdona el mal guió, l'horrible director, els penosos actors i actrius o una banda sonora que fa mal de cap.
En aquest cas, no estic segur de que Carnival of Souls sigui un gran clàssic, però l'excusa aquesta vegada serà que en el seu moment (1962), devia fer una por terrible. I només per aquesta espècie d'arqueologia, ja val la pena veure-la.
Scoop
Amb en Woody Allen em passa una cosa curiosa, tot i que no específic d'ell, i és que cada pel·lícula seva em fot una mandra horrible de mirar. Després m'encanten sempre, però em foten una mandra impressionant. Això fa que, si no recordo malament, només hagi vist al cinema dues de les seves pel·lícules.
Scoop no ha estat una excepció, i he esperat fins que ha sortit en DVD per mirar-la. Després de fer-ho m'he quedat amb la mateixa sensació que m'han provocat les seves darreres pel·lícules, i és que des de fa temps (potser ben mirat des de sempre) està fent la mateixa pel·lícula. La mateixa, no en el sentit de repetició de la mateixa història, sino la mateixa en el sentit d'una continuïtat perfecta entre una i altra. I el millor de tot plegat és que es tracta d'una pel·lícula excel·lent.
v - Scoop
Haze
Crec que, en menor o major mesura, a tothom li passa que té un grupet d'autors intocables, que és absolutament igual què facin, que serà genial (o com a mínim serà molt bo).
Per mi, diria que tenen aquesta qualitat el trio Lynch - Tsukamoto - Cronenberg. Encara és ara que hagi de veure alguna cosa que porti el seu nom i no m'hagi meravellat.
Haze, en lloc d'una excepció, és un pas encara més enllà. Virtuosisme en estat pur. Genialitat. Com explicar una història i condensar tota una filosofia en un migmetratge que transcorre de manera pràcticament íntegra en una mena de zulo a les fosques i on només veiem dos personatges.
Fa un temps parlava aquí d'una pel·lícula espanyola anomenada Zulo. Tot i la disparitat d'opinions respecte aquella, crec que és un fet del tot objectiu que Haze, en només deu minuts, supera en tots els aspectes qualsevol pel·lícula que comenci amb un personatge tancat en un lloc.
I ara ve quan em llanço a la piscina. Sí, fins i tot aquesta i aquesta.
v - Haze
El Orfanato
Moltes vegades vaig al cine influenciat per vàries idees externes: una pel·lícula espanyola? un gran debut? una crítica excel·lent?
I ahir al trepitjar la sala, vaig anar molt amb compte de no pensar que em trobaria el que em vaig trobar. Aquesta a vegades és la clau de que m'agradi o no una pel·lícula, però El Orfanato fa prou mèrits per si sola com per no haver de pensar en el meu subsconscient.
El Orfanato és... magnífica. Tècnicament fantàstica, compta amb un guió excel·lent, una direcció molt encertada i interpretacions d'alt nivell. Potser compta amb els ensurts més encertats dels últims anys i del guió de misteri més absorbent des de fa... uf!
Vaja, que li fallen els crèdits inicials (sí, no em van agradar), però ho dic només perquè de fet no la trobo una obra mestra i havia de fer constar alguna cosa per abaixar el nivell. Ep... però siguem sincers, mirar-la és un no parar de gaudir.
v - El Orfanato
Plan de Vuelo: desaparecida
Hi ha dos tipus de persones: els que odien a Jodie Foster i els que no. O potser no és així, però és igual; jo sóc dels segons i li he fet una mica de confiança amb una pel·lícula que, de bones a primeres, no crida massa l’atenció.
I bé. Està bé. Llàstima que els preludis siguin tan excessivament llargs, i llàstima d’aquesta falsa èpica de la que acaba impregnada... Però va bé, per tardes avorrides.
v - Flightplan
The Village
Shyamalan en sap, és dels que saben crear ambients; i The Village és, estètica, tècnica, olfactiva i visualment, una petita meravella difícil de trobar en pel·lícules del gènere.
Potser és per això que sobresurt de la mediocritat, perquè si haguéssim de parlar de l’argument, difícilment el podríem salvar del catàleg d’històries simples i tontes.
Deixem-ho en una història que decepciona, i una imatge que entusiasma.
v - The Village
El Perfume: Historia de un Asesino
Si bé és completament cert que la genialitat es troba en el text de Süskind i no en el guió de la pel·lícula, ens trobem davant d’una adaptació digníssima. El film no pot entrar en els detalls que fan del llibre una obra mestra (només els insinua per als lectors de la novel·la), però aconsegueix crear un ambient i una tensió espectaculars que tenen la seva culminació en un final infilmable que s'en surt amb bona nota.
En definitiva, i després de veure-la per segona vegada just després de llegir el llibre, El Perfum és una obra d’aquelles que fa pensar que a vegades les adaptacions també poden posar la pell de gallina.
rev - Perfume: The Story of a Murderer
Memento
Necessitava reveure-la, i ho he fet just en el moment en que ja no recordava exactament com acabava, així que ha estat fantàstic.
Una idea senzilla que es converteix en genial gràcies a un muntatge i a un guió impressionants. Em fa enveja, és veritat: a mi m’agradaria algun dia tenir una idea així. Descobrir el que un oblida és, a més d’increïblement morbós, un trencaclosques infinitament interessant.
Imperdible, per descomptat.
rev - Memento
The Woods
Hi ha directors que facin el que facin mai aconseguiran sortir d'un estatus secundari pel què fa al públic, tot i tenir innegables qualitats artístiques, i fregar la brillantor, fins i tot en alguns casos la genialitat. "De culte", en diuen, quan aconsegueixen passar prou temps sobrevivint fent coses no convencionals i sense un èxit sonat.
Una de les més recents adquisicions a aquest grup és Lucky McKee, que va revolucionar el públic més freak amb May, i que des de llavors continua sense baixar el nivell, ni amb un notable episodi de Masters of Horror ni amb aquesta pel·lícula, que sense ser una obra mestra ineludible com a mínim fa passar una molt bona estona i fa esperar que la propera continuï mantenint el nivell.
Hukkle
Hukkle, o com explicar el món amb pèls i senyals des del ritme d’un singlot. És una finestra als detalls del món, d’un món cruel on hi ha homes que moren, un món on tots els animals i plantes es mouen al mateix compàs, completant cicles vitals amb una monotonia que només es trenca excepcionalment.
He de confessar que Taxidermia m’ha deixat amb ganes de més i he resseguit l’historial del director, György Pálfi, per a arribar al seu debut. Hukkle és una pel·lícula sorprenent, amb un muntatge i fotografia excel·lents i un ritme que t’enganxa. Torna a parlar de la vida, de les motivacions, i de la mort; tot i que els assassinats no són més que una excusa per a contraposar, en el ritme dels sentits, la vida i la finalització d’aquesta.
Crec que l’haurem de seguir, a en Pálfi.
v - Hukkle
Se7en
En Pere em va fer enveja amb el seu Zodiac, i vaig decidir remirar Seven. El millor de tot és que feia tant de temps que no la havia vista que no recordava el final.
I ha estat fantàstic, no puc dir gaire més. Un guió intel·ligent, un Brad Pitt repelent, un Morgan Freeman fantàstic i una direcció a un nivell molt alt.
La hem convertit en un clàssic ja?
rev - Se7en
The Body Snatcher (El Ladrón de Cadáveres)
Per bé o per mal, d'aquest cinema ja no se'n fa.
Crec que la paraula més utilitzada per referir-se a les pel·lícules dels anys 30 i 40 és "ingènues", potser "innocents" o fins i tot "simples". Com tot, o gairebé tot (hi ha algunes, poques, veritats universals), depèn dels ulls amb què ho miris.
No sé si el mèrit es deurà al seus intèrprets (entre els quals destaquen Boris Karloff i Bela Lugosi), o al seu director (el ja desaparegut Robert Wise, autor de coses tan dispars com poden ser The Day the Earth Stood Still o West Side Story), però jo crec que el donaria a Robert Louis Stevenson, autor de la història en la qual es basa la pel·lícula. Sigui com sigui, més enllà dels estereotips de les pel·lícules de por de l'època, podem esgarrapa-hi temes menys habituals, principalment sobre ètica mèdica, que la fan com a mínim especial. Val la pena.
Brick
He de confessar que me la he tornat a mirar perquè la primera vegada, en versió original, creia haver perdut parts de l’argument... i tenia raó. No em sol passar però els diàlegs són realment ràpids... o jo tenia molta son.
Però anem al tema. En el mateix moment de veure-la no puc evitar comparar la pel·lícula amb un conte de Wes Anderson, però amb un guió negre i un assassinat. O potser a una aventura de nens grans dels fantàstics ‘quatre grapes’. El fet és que Brick no és més que peripècies de grans perpetrada per joves a qui les mares preparen el berenar i netegen l’habitació. Però no penseu per això que és un producte fàcil per al jovent, és molt més.
Compta amb un muntatge i un domini de la càmera excel·lents, punts còmics que desfan intel·ligent i momentàniament l’atmosfera negra del guió, uns personatges que caricaturitzen estereotips de pel·lícules clàssiques del gènere, i una idea si més no curiosa, que desemboca en un gran misteri que s’ha de solucionar amb un gran pla.
En definitiva, una pel·lícula entretinguda, cuidada i intel·ligent que no ens hauríem de perdre.
rev - Brick
informació del blog
sota llicència de creative commons