cine gumets
Jules et Jim
Una mirada innocent però cruel a l'amistat i a l'amor.
Un pas del temps caòtic i malaltís que potencia i que traeix tot un cercle d'atraccions, com si es tractés d'un simple joc de maneres contraposades de veure-hi.
Un muntatge fresc i atrevit, d'una simplesa absorbent i atractiva que cal visionar per veure-hi la inspiració de molts llargmetratges posteriors.
v - Jules et Jim
Hiroshima mon amour
Preciosa en la fotografia i en el blanc i negre, amb una estètica increïblement acurada, uns diàlegs impressionants i una molt bona banda sonora, Hiroshima mon amour és una pel·lícula impactant que viu en un present ple de passats.
És tèrbola; és un cant a la pau, a la memòria, a l'amor o potser només a l'impossible i a l'oblit.
Imperdible.
v - Hiroshima mon amour
Vertigo
Una història i obsessió malaltissa, que aconsegueix mantenir una tensió espectacular durant tot un metratge del que hauria d'estar prohibit perdre's.
v - Vertigo
Once
Una història senzilla, amb un tractament i desenvolupament senzill porten a un resultat amb altibaixos importants.
Sens dubte, el millor és la banda sonora (i és que ja fa molt que adoro The Frames).
v - Once
Juno
M'he resistit bastant a veure-la només per anar en contra de la inèrcia general. Ha estat bé, perquè he anat fent salivera.
I no ha decebut.
Tot i que el principi em sembla un pèl trampós, la resta és dolça, tranquil·la i simpàtica. Amb una cuidada fotografia i uns protagonistes (Ellen Page i Michael Cera) que espero veure durant molt temps.
v - Juno
Eagle vs Shark
Sí, és simpàtica, agradable, divertida i divertosa.
No, no és memorable, genial, hipnòtica ni novedosa.
Noia friqui s'enamora de noi friqui. Noi es disfressa d'àguila. Noia es disfressa de tauró. Ja tenim títol i imatge promocional amb ganxo. Passen coses. Noi friqui apallissa un lisiat. Fine.
Que passi la propera.
v - Eagle vs Shark
Hairspray
Hairspray podria ser aquella pel·lícula que m'ha reconciliat amb aquell infragènere conegut amb el nom de "musical". Podria ser un exemple de com s'haurien de fer els remakes, actualitzant i ampliant la visió dels originals. Hairspray podria ser el model per riure's d'un mateix i del propi passat. Brillantor estètica i optimisme brutal en temps on triomfa i agrada el pessimisme i la foscor. Haispray podria ser en Christopher Walken ballant de manera genial altre cop.
Però no, Hairspray ha de ser simplement aquella pel·lícula on surt en Travolta fent de dona grassa. A la merda, Hairspray mola.
v - Hairspray
Scoop
Amb en Woody Allen em passa una cosa curiosa, tot i que no específic d'ell, i és que cada pel·lícula seva em fot una mandra horrible de mirar. Després m'encanten sempre, però em foten una mandra impressionant. Això fa que, si no recordo malament, només hagi vist al cinema dues de les seves pel·lícules.
Scoop no ha estat una excepció, i he esperat fins que ha sortit en DVD per mirar-la. Després de fer-ho m'he quedat amb la mateixa sensació que m'han provocat les seves darreres pel·lícules, i és que des de fa temps (potser ben mirat des de sempre) està fent la mateixa pel·lícula. La mateixa, no en el sentit de repetició de la mateixa història, sino la mateixa en el sentit d'una continuïtat perfecta entre una i altra. I el millor de tot plegat és que es tracta d'una pel·lícula excel·lent.
v - Scoop
I'm a cyborg, but that's ok
Així va començar Sitges per mi aquest any: I’m a cyborg, de Chan-wook Park. Val a dir que no sóc gran admirador d’Oldboy, però aquest paio sap fer pel·lícules.
Avui sé que ha guanyat el premi a millor guió del festival, però ahir ja vaig quedar impressionat per un guió complex, un puzzle fantàstic que conté quelcom més que robots i rates, tot i que a vegades es perd en detalls innecessaris. Una pel·lícula que ‘amelineja’ en alguns punts, jugant amb la màgia i l’estètica, una banda sonora encertadíssima i un humor simple però molt emotiu.
És interessant aquest canvi de sentit en la carrera de Chan-wook, després de tanta venjança. Aquesta és entranyable, divertida i íntima; un bon canvi i una bona reflexió.
Ser un cyborg i haver de recarregar bateries en un centre psiquiàtric no és feina senzilla.
v - Saibogujiman kwenchana
Sitges 2007: I'm a cyborg, but that's ok
Vase de Noces
The Pig Fucking Movie. Sí, sí. The Pig Fucking Movie. I no es tracta d'un títol al·legòric. The Pig Fucking Movie.
Un granger avorrit, que entre d'altres ocupacions té l'afició de posar caps de nina als coloms, s'enamora bojament d'una truja, fins el punt de follar-se-la sense miraments i deixar-la embarassada. Els híbrids que neixen de la unió resulten ser estimats pel granger com fills seus que són, i intenta pujar-los el millor que pot. Però resulta que els porcs li surten desagraïts, i s'estimen més la mare que ell. Em veure això els penja, i la mare, desesperada, se suïcida. Després de guardar els porquets en formol i menjar-se els propis excrements durant vint minuts, el granger busca també una corda.
Vuitanta minuts d'art i assaig dels setanta poden amb mi. No sé ni tan sols quin gènere assignar-hi, menys encara després de veure el més estrany de tot plegat... és belga! Us ho creieu? La puta pel·lícula és belga!
Vés que no sigui un documental...
v - Vase de Noces
Annie Hall
És increïble veure com Allen aconsegueix, d’una mateixa història i de personatges sensiblement semblants, fer tantes pel·lícules diferents. És millor pendre’s-ho així que no pas dir que sempre fa les mateixes pel·lícules. Que també és veritat, però s’ho pot permetre. A més, cal tenir en compte que és aquesta la que dóna peu a totes les altres.
Així doncs, Annie Hall no és més que una nova història de parelles, sentiments oposats i trencaments. Però aquesta vegada, hi ha alguna cosa que fa que Annie superi a les altres parelles d’Allen. Potser per ser la primera, potser per una fantàstica Diane Keaton, potser per una factura impecable, o un guió simplement genial.
v - Annie Hall
Big
Per què m’agradava tant, de petit, aquesta pel·lícula? Potser perquè, tot i que ara sembla una espècie de telefilm de tarda, té una màgia estranya que per força atrau: joguines i fer-se gran.
Ep! Que amb mi va funcionar, i he de reconèixer que tornar-la a veure m’ha agradat i m’ha fet somriure. Hauria de recuperar més pel·lícules així.
rev - Big
The Rules of Attraction
Amb unes poques pel·lícules (molt poques) em passa que no em fa absolutament res veure-les una vegada i una altra. Això pot resultar ben curiós, ja que no té absolutament res a veure amb la seva qualitat cinematogràfica, i el seu component subjectiu sentimental pot ser fins a cert punt discutible.
Em passa amb The Fifth Element. Em passa amb Die Hard. I em passa també amb The Rules of Attraction.
Sé que no és una gran pel·lícula, ho puc comprovar cada vegada que la miro, però per una o altra raó, quan he d'escollir una pel·lícula per veure amb una colla d'amics, sempre es troba en els primers llocs, i quan passejo la vista pels DVD's buscant alguna cosa per passar l'estona sempre hi aturo la mirada una bona estona.
Pot ser la manera genial de presentar els personatges a l'inici, pot ser l'escena del viatge per Europa (Figueres, el Cap de Creus...), pot ser el suïcidi sinestètic (que sempre ha aconseguit posar-me els pèls de punta), pot ser el nihilisme imperant...
Però definitivament, no és la desconnexió que s'observa al llarg de la pel·lícula, no són els detalls que no lliguen (el braç de quatre metres que ha d'agafar les ulleres en la trobada dels dos protagonistes, les diferències temporals a l'escena inicial en les tres línies...), no és la sensació que queda de ser un desgraciat perquè mai m'han convidat a una festa de "vestits per follar"...
Sigui com sigui, no serà l'última vegada que la veig. Segur.
informació del blog
sota llicència de creative commons