cine gumets
The Crazies
Just ara, quan les pel·lícules de zombis on no hi surten zombis són una cosa ben habitual, i n'hem pogut veure unes quantes obres tirant a mestres, resulta especialment sorprenent descobrir que fa més de trenta anys el mestre indiscutible del cinema de zombis ja en feia.
Diguem-ne infectats, que és un virus, que no són morts i tot el que vulgueu, però des del mateix moment en què hi fotem en Romero, en George A. Romero, pel mig, això són putes pel·lícules de zombis. I punt.
v - The Crazies
Acolytes
Freda, asèptica, neta. Aprofita a la perfecció els meravellosos boscos australians i unes interpretacions notables, sobretot pel què respecta al quartet de personatges més rellevants. A estones, un ritme meravellosament lentíssim que va arribar a arrencar uns quants xiulets d'avorriment a la sala (per mi, totalment immerescuts), per arribar finalment a una culminació tan crua com directa, sense concessions.
Amb molta diferència, el millor de la nit.
A la banda dels contres, una història artificialment retorçada que no s'arriba a desenvolupar amb tota la competència que seria desitjable, de manera que acaba sent confosa i a estones avorrida. Relacions prescindibles entre personatges i girs innecessaris que acaben llastrant el que explicat amb menys voltes hauria sigut l'última fita del fantàstic australià, que és un cinema sempre interessant de veure, però al qual a mi personalment sempre m'ha costat entrar.
v - Acolytes
100 Feet
Ella mata al marit maltractador en defensa pròpia, ella acaba en arrest domiciliari a la casa on va matar al marit, el fantasma d'ell perviu a la casa per maltractar-la des del més enllà.
Un argument tan odiós com atractiu, que fa mirar-la amb una certa il·lusió per veure sang i revenja.
I és cert, té bones escenes de certa tensió i de sang.
Però la dimensió matrimonial i certs tics de peli de por ja massa tronats fan que tot plegat quedi d'allò més cutre.
Sitges 2008 . 11.10.2008 . marató . 1
v - 100 Feet
From Dusk Till Dawn
Una gran conjunció de gent competent i carismàtica, tant a una banda com a l'altra de la càmera, converteixen el que hauria pogut ser una cosa bastant infumable en una de les millors maneres de passar un vespre de diumenge.
I per sobre de tot, en George Clooney escampant glamour tot matant gent pel desert.
Un clàssic en potència.
rev - From Dusk Till Dawn (Abierto Hasta el Amanecer)
Home Movie
Una vegada vista, les sensacions que m'envolten aquesta pel·lícula s'han anat fent més i més bones. És cert que hi ha unes quantes coses que no acaben de lligar del tot, i quan la torni a mirar d'aquí un temps passarà la prova definitiva, la que la farà caure a la bassa de la intranscendència o farà que hi vegi els detalls que em puc haver perdut aquesta vegada, lligant-ho tot a la perfecció i fent-la encara millor. Ja veurem.
De moment, un notable alt per la pel·lícula i un resum gràfic d'ella per vosaltres:
Home Movie
M'ha costat entrar-hi. Durant molta estona no he vist més que cartellets inútils i moviments massa ràpids de la càmera.
Però del que m'he adonat després és que tot, inclòs aquest inici decepcionant, no és més que una estranya simfonia de tensió que aconsegueix el seu punt àlgid quan et manté extremadament enganxat al que està passant a la pantalla.
La idea és senzilla: un Blair Witch Project o un REC (estètica i conceptualment parlant) basat en una realitat molt més palpable que els zombies o les bruixes. I si bé Home Movie no és una pel·lícula de por (ni de sustos), aconsegueix pertorbar de manera molt més colpidora, i per tot això supera amb escreix les seves dues predecessores.
De veritat, de veritat, que mai dos nens m'havien donat tan mal rotllo. Una gran sorpresa.
Sitges 2008 . 4.10.2008 . sessió 2
v - Home Movie
Fido
Una pel·lícula de zombis per nens? Fet.
Mentre els de Disney s'entesten a fer que els millors amics dels nens siguin animalons de tot tipus, però sempre simpàtics i de gran cor, de tant en tant arriben alternatives.
Aquí, en un món alternatiu on els zombis han pogut ser domesticats i són utilitzats com esclaus domèstics, un nen inicia una sincera i bonica amistat amb el seu zombi, cosa que li comportarà petits problemes.
A veure si amb una mica de sort en un futur no massa llunyà pot deixar de ser vista com una raresa.
v - Fido
Wind Chill
El tema dels fantasmes s'ha tractat de tantes maneres diferents que al final sembla haver-se esgotat gairebé del tot. Costa moltíssim trobar no ja alguna idea nova, sinó un aprofitament de les ja existents que valgui la pena. Deu ser per això, que sense ser res de l'altre món (fins i tot mediocre a estones) aquesta sigui tan plaent de veure.
v - Wind Chill
Bambi Meets Godzilla
Una joia de minut i mig, sense diàlegs i amb només dos personatges, els dos igual de mítics.
Fins i tot els crèdits són imprescindibles ("We gratefully acknowledge the city of Tokyo for their help in obtaining Godzilla for this film.")
rev - Bambi Meets Godzilla
Bug
Partint d'un inici correcte, la paranoia i la claustrofòbia es van apoderant de manera gradual de la història, aconseguint primer fer creure que aquest home no es va acabar amb The Exorcist, però caient finalment en l'absurd després de passar-se de frenada.
v - Bug
Funny Games US
Inicialment podria semblar que aquesta pel·lícula és només una còpia refeta pla per pla, línia per línia, per ser consumida per un mercat reticent. Veient-la es pot apreciar el seu missatge intacte, però no és fins uns dies després que me n'he adonat que a la reflexió original sobre la violència ara se li'n suma una altra sobre la pròpia creació artística.
I l'execució continua siguent brutalment bona, de manera que pràcticament en diria, jo també, el mateix.
v - Funny Games US
Jesus Camp
És un fet inqüestionable que la pitjor pel·lícula de terror és la realitat.
Ben poques pel·lícules han aconseguit posar-me (literalment) els pèls de punta com ho ha fet aquest documental. Rieu-vos-en d'en Damien o la Regan, els que surten aquí sí, que són nens posseïts de veritat!
v - Jesus Camp
What Ever Happened to Baby Jane?
What Ever Happened to Baby Jane? és un viatge a la bogeria que ens mostra la part més sòrdida de Hollywood, que només se'ns ensenya quan pot ser utilitzada altre cop dins el seu sistema.
Estrelles apagades, nines trencades i dues actius crepusculars en un duel memorable.
v - What Ever Happened to Baby Jane?
À l'Intérieur
Si a Frontière(s) hi havia sang, a À l'Interiéur hi ha una hemorràgia descontrolada. I la víctima de tot plegat és una embarassada. I hi ha molta sang. I morts estúpides. I molta sang. I l'assassina reviu quan semblava morta. I mor molta gent de manera molt desagradable. I...
...i hi ha molta sang. Però al menys en aquest cas hi ha unes quantes coses més, a part d'això.
v - À l'Intérieur
Frontière(s)
Des de fa un temps, el cinema fantàstic francès diuen que és dels més interessants del món. Tenint només la referència d'Haute Tension, em vaig decidir a ampliar-la amb les dues penúltimes sensacions del cinema del país de dalt.
La primera, Frontière(s), dóna sang, molta sang. Dóna sang i un rerefons aparentment social (una colla d'immigrants àrabs fugen dels disturbis de la perifèria de París per caure a les mans d'una família de nazis) que tampoc és res de l'altre món, amb una història en general mal aprofitada i que a estones cau en la ridiculesa. Però hi ha sang.
Molta sang.
v - Frontière(s)
Silent Hill
Mai m'he considerat massa aficionat als videojocs. Al Silent Hill hi devia jugar un parell de vegades, fa un grapadet d'anys, i amb prou feines en recordo més que l'ambientació i algun espant.
Segurament això m'ha ajudat a gaudir-la més del que ho hauria fet, però també he de dir que en d'altres casos similars ni tan sols el desconeixement previ del joc va servir per salvar les adaptacions (Resident Evil seria el més evident, deixant de banda coses plenament infumables com House of the Dead o Alone in the Dark).
Com a pel·lícula, notable. Com adaptació d'un joc, tant de bo fos aquest, l'estàndard.
rev - Silent Hill
Funny Games
En aquest cas, tres quarts del mateix.
En un moment determinat, se'm va escapar en veu alta "Si jo fos pelis com aquesta seria un arrogant filldeputa a qui no estimaria ni sa mare".
No recordo haver estat tan tens com després de l'escena que segueix el primer tret. Deu minuts de pla estàtic a les dues bandes de la pantalla.
rev - Funny Games
Akumu Tantei (Nightmare Detective)
En una altra ocasió ja vaig parlar de la meva absoluta admiració per Shinya Tsukamoto, i us puc dir que continua completament intacta. Aquí es fa notar la seva presència per tot arreu, es tracta clarament d'una pel·lícula seva, i precisament per això em resulta estrany que pràcticament en cap moment m'hagi arribat a interessar del tot la història que m'estava explicant. Un pas enrere, que a sobre prepara segon capítol.
v - Akumu Tantei (Nightmare Detective)
30 Days of Night
És realment una llàstima, veure com el que hauria de ser una pel·lícula excel·lent, amb vocació de renovació d'una temàtica (els vampirs) que porta dècades estancada i amb comptades sorpreses, queda en poc més que acceptable a causa del seu ritme irregular i la manera poc acurada de fer avançar la història.
Com a punts forts, a més de l'aire fresc que aporta de manera general, hi situaríem la fotografia, freda i molt adequada; el disseny dels vampirs, bruts, ensangonats, salvatges, i en especial del seu líder; la neu i la nit, omnipresents, i petits detalls d'una senzillesa pertorbadora, com ara les taques de sang en una neu immaculada.
Per l'altra banda, una història massa deutora del seu origen en paper i que no sap, en cap moment, adaptar el ritme narratiu al format cinematogràfic.
Una llàstima, que el que s'hauria de convertir en un clàssic sigui només una bona estona per gaudir no més d'un parell de vegades.
v - 30 Days of Night
1408
Si bé no inventa res, tot està de meravella. I fins i tot fa por, cosa rara.
v - 1408
Carnival of Souls
A vegades l'excusa és que la pel·lícula en qüestió és un clàssic inqüestionable i justament per això es perdona el mal guió, l'horrible director, els penosos actors i actrius o una banda sonora que fa mal de cap.
En aquest cas, no estic segur de que Carnival of Souls sigui un gran clàssic, però l'excusa aquesta vegada serà que en el seu moment (1962), devia fer una por terrible. I només per aquesta espècie d'arqueologia, ja val la pena veure-la.
Cloverfield
Es podrien dir força coses negatives sobre Cloverfield. No sé, que els personatges no generen cap mena d'empatia ni poden arribar a tenir el més mínim carisma, que l'escena clau al metro fluixeja per varis llocs, que el paper dels militars no té cap mena de sentit, que l'operació rescat de la noia és absurda en concepció i execució, que...
Però tot plegat serien més detalls associats a la pròpia concepció cinematogràfica que es té a l'altra banda de l'Atlàntic, que no pas defectes d'aquesta pel·lícula en concret, de manera que després de tot em quedo amb les coses positives, i per sobre de tot amb dues que poden ser completament secundàries, però que per mi han convertit una pel·lícula aceptable en una de notable. Per una banda, el plaer retrobat de poder anar al cinema pràcticament verge, sense haver vist prèviament trenta vegades les escenes clau de la pel·lícula. Per una altra, monstres! Sí! Monstres! Destrucció!!!
v - Cloverfield
The Little Shop of Horrors
La diferència que hi ha entre els 60 i els 80 és la que hi ha entre The Little Shop of Horrors i Little Shop of Horrors.
No, Jordi, els vuitanta no molen. Els vuitanta no molen gens. I no vull dir amb això que els 60 sí. No gens.
rev - The Little Shop of Horrors
Halloween
Halloween és una d'aquelles pel·lícules que se suposa que m'han d'encantar, perquè és una obra mestra del terror, perquè és d'en Carpenter, perquè és una de les pel·lícules més influents dels últims 30 anys... Bla, bla, bla... Però mai m'ha convençut del tot. Sóc capaç d'entendre per què hi ha tanta gent a qui agrada tant, però tot i això cada vegada que l'he mirat jo m'he avorrit bastant.
Tot i això, des que vaig saber que es faria, i sobretot, qui el faria, vaig tenir ganes de veure aquest remake.
Una vegada vist, tot continua igual. Mentre ha estat una pel·lícula d'en Rob Zombie l'he gaudit com a tal, quan ha sortit en Michael Myers he pensat que és una bèstia brutal, i quan tot ha acabat sent Halloween total m'he avorrit bastant. Sense sorpreses. Sense novetat.
v - Halloween (2007)
[REC]
Sí, REC està de moda, val. REC diuen que fa molta por i que és The Blair Witch Project però en versió bona.
D'acord: de por, la justa. Però la perfecta per fer cridar a la típica part del públic que crida (mai ho he acabat d'entendre, això). Tot i així el que realment aguanta el format és la tensió de principi a fi, només tallada en els moments justos per causar alguna rialla ben trobada.
Blair Witch en bo? sens dubte. Una economia de medis impressionant? ja veus. La sang justa i necessària? oh i tant. Quasi tots els actors ho fan fatal? només se'n salven els iaios.
I m'ho vaig passar bé; es pot gaudir de mala manera (l'entrada a meitat de preu va ajudar). Però tot i així puc acabar amb la sensació d'haver volgut que certs aspectes hagin estat més treballats, no?
v - [REC]
![[rec].jpg](http://www.gumets.net/cine/imatges/%5Brec%5D.jpg)
El Orfanato
Gairebé cada vegada que algú parla de El Orfanato, en un moment o altre acaben sortint El Laberinto del Fauno i Los Otros, i és plenament comprensible. Per una banda, l'emprempta de Guillermo del Toro, productor, es fa notar bastant. Per l'altra, no és difícil trobar similituds amb la pel·lícula d'Alejandro Amenábar.
Per sort, el debut de J.A. Bayona té suficient entitat per ell mateix com per poder ser valorat sense necessitat de comparacions. És un debut excel·lent, i si a sobre l'home té padrins de l'entitat de del Toro, tot apunta que hem assistit a l'inici d'una carrera que ens portarà moments fantàstics.
v - El Orfanato
Black Water
Sempre he estat ben conscient que la major part de la fauna australiana és ben perillosa, però abans de veure Black Water creia que els perills més clars es limitaven als cangurs, els conills i, principalment, als kiwis i koales (amb un empat tècnic). Però no, resulta que hi ha una bèstia que pot arribar a ser encara pitjor.
Els cocodrils. Sí, sí, que els cocodrils mengen gent, no és conya. Que sota el títol diu "based on true events".
v - Black Water
28 weeks later
Hi ha seqüel·les i seqüel·les. I aquesta és una impressionantment magnífica seqüel·la.
Així, a seques: tan imperdible com la primera.
v - 28 weeks later
Subject Two
No és excepcional, acabar de veure una pel·lícula i no tenir res a dir-ne. Acostuma a passar amb les que no són ni excepcionals ni insultantment mediocres, amb les que no saben trobar del tot el seu lloc i amb les pel·lícules de dissabte a la tarda.
Subject two no té cap mena de pretensions, aprofita amb solvència una història suficientment efectiva i uns paisatges excepcionals, i encara li queda temps per matar set vegades el protagonista. És precisament aquest últim factor el que crec que impedirà veure-la mai un dissabte a la tarda. Però continuo sense saber què dir-ne.
v - Subject Two
Halloween
A vegades puc fins i tot arribar a ser típic i posar-me una peli que qualsevol altre veuria per tots sants.
Halloween és... bé, millor que comencem pel que no és. Halloween no és cap gran pel·lícula, no és un bon càsting, no és unes bones actuacions, i per no ser, no és ni tan sols un guió ben arreglat.
Però ves, va ser la primera i té el mèrit de començar un gènere i uns ambients que han donat molt de si. I només per això, se li pot arribar a perdonar la resta.
v - Halloween
1408
Sí, ho he de confessar.
Fins fa relativament poc (uns quants anys) m'empassava qualsevol llibre que portés el nom Stephen King a la portada. I he arribat a ser un adult ben guapo i ben sa. Sobretot guapo.
El que ja no m'ha atret mai tant, més enllà de Carrie, The Shining o Misery, són les adaptacions cinematogràfiques de la seva feina. Tot i això, ara estic veient 1408 perquè abans de saber a qui es devia la història vaig conèixer de què anava. I em va encantar. Una habitació d'hotel encantada. Pinta bé? No, és encara millor. Res de nou. Però millor.
v - 1408
The Cave
Per alguna d'aquelles casualitats sociològiques (no necessàriament atribuïbles a l'espionatge industrial), intermitentment coexisteixen en el temps pel·lícules sospitosament similars. Un dels últims casos l'hem trobat amb The Prestige i The Illusionist, i no fa massa ho vam veure amb The Descent i The Cave.
La sinopsi podria ser exactament la mateixa. Un grup de gent va a investigar una cova verge que resulta estar plena de monstres mutants que els van matant de mica en mica. A partir d'aquí, tot són diferències.
Sense voler entrar en consideracions subjectives, el cinema europeu i americà s'ha separat conceptualment des dels seus inicis. Una prova? Mireu The Lost World i Das Cabinet des Dr Caligari. Hollywood és espectacle, i això no és en principi ni bo ni dolent. Però l'espectacle es pot portar de moltes maneres, i definitivament la manera escollida per The Cave no és precisament del meu gust.
v - The Cave
El Orfanato
Moltes vegades vaig al cine influenciat per vàries idees externes: una pel·lícula espanyola? un gran debut? una crítica excel·lent?
I ahir al trepitjar la sala, vaig anar molt amb compte de no pensar que em trobaria el que em vaig trobar. Aquesta a vegades és la clau de que m'agradi o no una pel·lícula, però El Orfanato fa prou mèrits per si sola com per no haver de pensar en el meu subsconscient.
El Orfanato és... magnífica. Tècnicament fantàstica, compta amb un guió excel·lent, una direcció molt encertada i interpretacions d'alt nivell. Potser compta amb els ensurts més encertats dels últims anys i del guió de misteri més absorbent des de fa... uf!
Vaja, que li fallen els crèdits inicials (sí, no em van agradar), però ho dic només perquè de fet no la trobo una obra mestra i havia de fer constar alguna cosa per abaixar el nivell. Ep... però siguem sincers, mirar-la és un no parar de gaudir.
v - El Orfanato
House on Haunted Hill
D'això se'n pot dir 'virus Sitges'. No sé ben bé perquè, alguna part de mi em demanava tornar a veure la primera part de Return to House on Haunted Hill. Típica, però entretinguda i amb sang. Si destaca per alguna cosa és per l'ambient que aconsegueix crear, però la seqüel·la (que només sortirà en DVD), la supera en aquest aspecte.
Una altra d'aquelles pel·lícules de tarda que fan passar l'estona. I suposo que no pretén gaire més.
Si els impulsos continuen igual, aviat caurà la del 59.
rev - House on Haunted Hill (1999)
The Exorcist III: Legion
Recordo que deu fer uns quinze anys vaig veure un trailer de l'Exorcista III pel Plus, i que quan va haver acabat vaig pensar, meravellat, "Uau! Aquesta pel·lícula ha de ser boníssima... hi surten helicòpters!".
Per sort, vivim uns temps en els quals els helicòpters han deixat de ser factors determinants en la qualitat cinematogràfica, i ens podem regir per d'altres coses. Ara puc dir, convençut, "Uau! Aquesta pel·lícula és boníssima... hi surt una iaia senil caminant pel sostre!".
Return to house on haunted hill
Aquesta va ser sorpresa (marató Sitges 2007), no entrava al programa, i tot i tenir son hi havia ganes de més.
Fa anys del remake que va just abans d’aquesta segona part, i la recordo molt vagament; només sé que no era cap meravella.
Potser el millor que puc dir de 'Return to House on Haunted Hill' és que tot i tocar la matinada, no em vaig adormir. És prou entretinguda, funciona correctament... i tu, l’argument és un topicàs, però fa el seu efecte. Quatre muntatges ben fets, un parell de petits sustos, uns actors que es defensen dignament i un parell d’explosions de sang fan la resta. I si a les 5 del matí funciona, a les 4 de la tarda, segur que també.
v - Return to house on haunted hill
Sitges 2007
Death Proof
Se li nota. En Tarantino s’ho ha passat pipa fent-la. I això és bo, molt bo; però també implica alguns petits detalls d’autocomplaença.
El segell de la casa es fa notar com mai (tot i el desenvolupament totalment lineal), cosa que fa que descobrim la veritat més profunda del saber fer del geni. Ei, que no és que la pel·lícula sigui la millor que ha fet; dic que aquesta és completament la seva pel·lícula.
Però no tot és així de bonic: és completament lògic i normal que a la mitja hora de començar la projecció pensis que tot plegat és una gran presa de pèl. Tranquils, la sensació s’arregla amb només 10 segons de metratge, i a partir de llavors tot es converteix en quelcom AIXÍ de gran. Tot plegat acaba amb un total entusiasme a l’hora d’abandonar la sala.
Quin crack. Quina meravella. I a qui no li agradi... i a qui no ho entengui... ell s’ho perd.
(Per cert, no espereu els tràilers. Algú, ja àmpliament maleït, ha decidit no ficar-los...)
v - Death Proof (Grindhouse)
Planet Terror
Ara resulta que absolutament tothom amb qui parles va ser espectador assidu de les sessions dobles que feien durant els anys 70... als Estats Units. Tot i haver nascut durant els vuitanta.
I resulta que Planet Terror conté tota l'essència de les pel·lícules de zombis que habitualment s'hi programaven. No només els clixés, els estereotips, la sang de mentida, les interpretacions lamentables, els girs sense sentit. No, que això ho pot saber qualsevol que miri Zombi 2. També les marques de pols i les abrasions del negatiu, els cremats, el rollo perdut, tot té l'essència de les pel·lícules de zombis de les sessions dobles, aquelles que ja no es fan però tant es troben a faltar. Encara que mai hàgim estat a cap (per múltiples raons). El que sí es pot assegurar que continua igual, i igual continuarà sempre, són els putos nens donant pel cul a la fila del darrere.
Però ei! Mirant Planet Terror m'he sentit traslladat a aquelles sessions dobles plenes de sang, amputacions i un munt de diversió. Com es troba a faltar, gaudir de manera tan gamberra dins un cinema!
v - Planet Terror (Grindhouse)
Planet Terror
Acabaré ràpid. Molt ràpid.
Jo vull fer una pel·lícula així. Sens dubte!
Impressionant.
v - Planet Terror (Grindhouse)
El Regreso de las Brujas
Tothom pot cometre errors. No ho dic pel director, pels actors o guionistes. Ells feien una pel·lícula que havia d’agradar als nens i nenes de certa edat. Jo la he vista massa gran i... bé... deixem-ho en que... això compensa les pel·lícules avorrides que he fet veure jo a altra gent. Cadascú amb les seves idealitzacions...!
v - Hocus Pocus
Evil Aliens
Segur que tots vosaltres us heu preguntat alguna vegada què passaria si tot l'equip encarregat del rodatge d'una pel·lícula porno (inclosos actors, director, editor, càmeres i bé, tothom en general), en sortir cap a Gal·les per començar el rodatge (d'un dia complet) s'equivoquessin de guió, i agafessin per error un text del fill porreta del productor. La resposta, aquí.
Pels que no us ho hagueu preguntat mai, tingueu sempre en compte, pel vostre bé, que la frase la pel·lícula que va canviar la dimensió del terme 'sonda anal' pot ser increïblement enganyosa.
The Omen 666
Molt probablement, els remakes es podrien dividir-se en necessaris, innocus, prescindibles i criminals.
El primer tipus és el menys comú de tots, i correspondria a adaptacions entre notables i brillants de bones històries que no han sobreviscut el pas del temps. En aquests casos, el remake ens permet continuar gaudint d'una bona història vint o trenta anys més.
El segon i tercer tipus potser tindrien una frontera bastant difusa, ja que els dos correspondrien a reinterpretacions que per diversos motius podrien no existir i no importaria massa a ningú. La diferència seria que tot i que pels innocus sempre es pot trobar algun punt meritori, pels prescindibles no val la pena ni esforçar-s'hi.
Finalment, els criminals. Cal fer un remake simplement per poder-lo estrenar el 6 del 6 del 6? Cal destrossar sense miraments ni sentiments una obra brillant per reinterpretar-la de manera mediocre? Cal dir que fas un remake i només aprofitar el títol de l'obra en què dius basar-te? Cal? Si creus que cal, ets un criminal.
Així doncs, The Omen 666 pretén ser un remake criminal. Ho busca i no se n'amaga, però hi ha un detall que fa que fracassi estrpitosament en aquest objectiu. Les morts. En un cinema que tendeix a fer de la mort un espectacle, l'aparició d'unes escenes de mort fredes, ràpides i sense floritures, conceptualment brillants, pot convertir un remake amb mentalitat i concepció criminal en un simple remake innocu.
BloodRayne
Hi ha coses que no sé del tot per què les faig.
Amb dues escenes a l'atzar per comprovar que s'havia baixat bé en vaig tenir prou, per comprovar que House of the Dead era poc menys (sí, he dit menys) que un munt de merda. Un temps després vaig descobrir que el perpetrador d'aquella cosa era famós precisament per això, per fer merda de gran calibre, i clar, em vaig entestar a comprovar-ho mirant una pel·lícula seva sencera. L'afortunada va ser Alone in the Dark, que em va permetre corroborar que pel tal Uwe Boll tota exageració és poca.
Així doncs, ara sabia què feia, de manera que no tinc cap mena de perdó.
Cry_Wolf
És realment difícil construir una pel·lícula de i per adolescents fugint dels convencionalismes i clixés que acostumen a acompanyar aquesta mena de productes. Gairebé tant com pot ser fer un slasher sense que hi hagi cap assassí.
Així doncs, si pretenent dues coses se n'aconsegueix de manera digna una, obtindrem un producte irregular, però mitjanament meritori. I això, ja és prou.
