Si ja tant Planet Terror com Death Proof considero que son dues autèntiques obres mestres, cada una per separat, en combinar-les tal i com estava pensat que fossin, afegir-hi tots els trailers falsos d'entremig, unes quantes cerveses i una colla d'amics, el resultat acaba siguent més que espectacular.











Havia de començar a saldar d'alguna manera el meu inexplicable deute amb en Hitchcock.
The Birds és, en certa manera més actual que les pel·lícules de suspens que es fan ara. Amb uns efectes especials que ara fan gràcia, però més actual que ara.
La tensió, sense banda sonora i amb el so dels ocells que puja gradualment; escenes impressionants com quan els ocells s'acumulen prop de l'escola; el ritme; un final pertorbant...
v - The Birds

Acabaré ràpid: genial.
Ara necessito reveure Fargo. I també se m'ha passat pel cap buscar una pistola d'aire comprimit, però això ja és un altre tema...

El cinema, en el fons, no deixa de ser una afició, una manera de passar el temps de manera agradable. Malauradament, això no sempre es pot aconseguir.
Per això, per totes les pel·lícules insuportables que he hagut de patir en una sala de cinema (poques) o al sofà (masses), el plaer de mirar-ne una de tan completa a tants nivells és encara més gran.
Potser no és perfecta, ni tan sols la millor dels Coen, però s'afegeix a les que fan que valgui la pena continuar pagant entrades amb l'esperança d'anar trobant de tant en tant coses així.

Minuciosa, elegant i, tot i decidir tractar la part menys escabrosa de la història, a moments trepidant i absorbent.
No serà la meva Fincher preferida, però això no vol dir que no sigui excel·lent.
v - Zodiac

Punt fort(íssim): el número 23.
Punt fluix: no s'aprofita gens el punt fort.
Punt fluix: els canvis temporals embruten la pel·lícula.
Punt fluix: en Jim Carrey se'n pot ensortir mitjanament bé fent un paper per pel·lícula, no dos.
Una llàstima.
v - The Number 23

No és cap secret que el cinema espanyol fa cagar de manera general. Però des de fa un temps, poc, se'ns vol fer creure que el cinema fantàstic espanyol ocupa una posició capdavantera a nivell mundial. Títols com El Laberinto del Fauno, [REC] o El Orfanato ens poden ajudar a creure-ho, però mirant coses com La Caja Kovak tornem a la trista realitat.
v - La Caja Kovak

Si en cinema existissin les veritats absolutes, una de les veritats més absolutes de totes les veritats cinematogràfiques seria que durant els noranta es van fer dos tipus de pel·lícules, Pulp Fiction i tota la resta.
Es podrien eliminar els diàlegs sobre Amsterdam. Es podria eliminar en Bruce Willis. Es podria eliminar la banda sonora. Fins i tot es podria eliminar The Wolf.
Es podria eliminar tota la pel·lícula, reduint-la a un puto negre de dos per dos dient "I'm gonna get medieval on your ass", i fins i tot així continuaria sent cert.
rev - Pulp Fiction

Fa un temps podia tenir sentit, mirar pel·lícules en video per estalviar-se els anuncis. Ara ja no. En menys de deu minuts, ja m'havien venut:
- Com la CocaCola és l'eix vertebrador de l'harmonia familiar. Amb ella, les relacions paternofilials tenen lloc en ambients idíl·lics, i les truites piquen més.
- Com la Xbox 360 obre la nostra experiència virtual al món, connectant-nos de manera còmoda i eficient.
- Com iTunes (sempre com a complement d'un preciós iBook) és la manera ideal d'obtenir i reproduir arxius musicals, sempre de manera legal.
- Com Shia LaBeouf serà perfecte per fer de fill de l'Indiana Jones en la propera pel·lícula.
El fotut del cas és que aquests anuncis no es poden aprofitar per anar a pixar.
v - Disturbia

Ho sé. Ho sé i hi caic una vegada rere l'altra.
Ja puc tenir tres embòlies seguides, que jo no pararé de mirar pel·lícules dolentes de terror. I com més en miro, més venes em peten al cervell, i com més venes em peten al cervell, més pel·lícules dolentes de terror miro.
És el meu propi cercle virtuós.
v - The Reaping

Realment amb Kaosu m'he tret un enorme pes de sobre. No sóc jo, ni tots els occidentals, que veiem tots els japonesos iguals. A ells també els passa, vesteixen a dues japoneses amb el mateix vestit, els posen el mateix pentinat i ja no són capaços de diferenciar una de l'altra.
v - Kaosu

Els putos japos en saben. Agafes la història més mediocre del món. Hi poses un títol xulo. Hi poses uns personatges absurds. Un mafiós que rastreja amb l'olfacte. Un estúpid amb una sola cella. Trucs senzills de càmera. Gestos guais. Absurdisme. Tot ben barrejadet. I damunt de tot, en Tadanobu.
Perquè en Tadanobu mola, i si en Tadanobu mola, la peli mola. Vale?
v - Samehada Otoko to Momojiri Onna (Shark Skin Man and Peach Hip Girl)

A vegades puc fins i tot arribar a ser típic i posar-me una peli que qualsevol altre veuria per tots sants.
Halloween és... bé, millor que comencem pel que no és. Halloween no és cap gran pel·lícula, no és un bon càsting, no és unes bones actuacions, i per no ser, no és ni tan sols un guió ben arreglat.
Però ves, va ser la primera i té el mèrit de començar un gènere i uns ambients que han donat molt de si. I només per això, se li pot arribar a perdonar la resta.
v - Halloween

Crec que, en menor o major mesura, a tothom li passa que té un grupet d'autors intocables, que és absolutament igual què facin, que serà genial (o com a mínim serà molt bo).
Per mi, diria que tenen aquesta qualitat el trio Lynch - Tsukamoto - Cronenberg. Encara és ara que hagi de veure alguna cosa que porti el seu nom i no m'hagi meravellat.
Haze, en lloc d'una excepció, és un pas encara més enllà. Virtuosisme en estat pur. Genialitat. Com explicar una història i condensar tota una filosofia en un migmetratge que transcorre de manera pràcticament íntegra en una mena de zulo a les fosques i on només veiem dos personatges.
Fa un temps parlava aquí d'una pel·lícula espanyola anomenada Zulo. Tot i la disparitat d'opinions respecte aquella, crec que és un fet del tot objectiu que Haze, en només deu minuts, supera en tots els aspectes qualsevol pel·lícula que comenci amb un personatge tancat en un lloc.
I ara ve quan em llanço a la piscina. Sí, fins i tot aquesta i aquesta.
v - Haze

D'això se'n pot dir 'virus Sitges'. No sé ben bé perquè, alguna part de mi em demanava tornar a veure la primera part de Return to House on Haunted Hill. Típica, però entretinguda i amb sang. Si destaca per alguna cosa és per l'ambient que aconsegueix crear, però la seqüel·la (que només sortirà en DVD), la supera en aquest aspecte.
Una altra d'aquelles pel·lícules de tarda que fan passar l'estona. I suposo que no pretén gaire més.
Si els impulsos continuen igual, aviat caurà la del 59.
rev - House on Haunted Hill (1999)

Recordo que deu fer uns quinze anys vaig veure un trailer de l'Exorcista III pel Plus, i que quan va haver acabat vaig pensar, meravellat, "Uau! Aquesta pel·lícula ha de ser boníssima... hi surten helicòpters!".
Per sort, vivim uns temps en els quals els helicòpters han deixat de ser factors determinants en la qualitat cinematogràfica, i ens podem regir per d'altres coses. Ara puc dir, convençut, "Uau! Aquesta pel·lícula és boníssima... hi surt una iaia senil caminant pel sostre!".

Aquesta va ser sorpresa (marató Sitges 2007), no entrava al programa, i tot i tenir son hi havia ganes de més.
Fa anys del remake que va just abans d’aquesta segona part, i la recordo molt vagament; només sé que no era cap meravella.
Potser el millor que puc dir de 'Return to House on Haunted Hill' és que tot i tocar la matinada, no em vaig adormir. És prou entretinguda, funciona correctament... i tu, l’argument és un topicàs, però fa el seu efecte. Quatre muntatges ben fets, un parell de petits sustos, uns actors que es defensen dignament i un parell d’explosions de sang fan la resta. I si a les 5 del matí funciona, a les 4 de la tarda, segur que també.
v - Return to house on haunted hill
Sitges 2007

Necessitava reveure-la, i ho he fet just en el moment en que ja no recordava exactament com acabava, així que ha estat fantàstic.
Una idea senzilla que es converteix en genial gràcies a un muntatge i a un guió impressionants. Em fa enveja, és veritat: a mi m’agradaria algun dia tenir una idea així. Descobrir el que un oblida és, a més d’increïblement morbós, un trencaclosques infinitament interessant.
Imperdible, per descomptat.
rev - Memento

Molt probablement, els remakes es podrien dividir-se en necessaris, innocus, prescindibles i criminals.
El primer tipus és el menys comú de tots, i correspondria a adaptacions entre notables i brillants de bones històries que no han sobreviscut el pas del temps. En aquests casos, el remake ens permet continuar gaudint d'una bona història vint o trenta anys més.
El segon i tercer tipus potser tindrien una frontera bastant difusa, ja que els dos correspondrien a reinterpretacions que per diversos motius podrien no existir i no importaria massa a ningú. La diferència seria que tot i que pels innocus sempre es pot trobar algun punt meritori, pels prescindibles no val la pena ni esforçar-s'hi.
Finalment, els criminals. Cal fer un remake simplement per poder-lo estrenar el 6 del 6 del 6? Cal destrossar sense miraments ni sentiments una obra brillant per reinterpretar-la de manera mediocre? Cal dir que fas un remake i només aprofitar el títol de l'obra en què dius basar-te? Cal? Si creus que cal, ets un criminal.
Així doncs, The Omen 666 pretén ser un remake criminal. Ho busca i no se n'amaga, però hi ha un detall que fa que fracassi estrpitosament en aquest objectiu. Les morts. En un cinema que tendeix a fer de la mort un espectacle, l'aparició d'unes escenes de mort fredes, ràpides i sense floritures, conceptualment brillants, pot convertir un remake amb mentalitat i concepció criminal en un simple remake innocu.

Aquest home ho tenia absolutament tot, i fins i tot més, per ser un dels grans, per fer coses memorables.
Però aquest home té un problema. La desmesura. La puta desmesura. Si se'l deixa fer acaba perdent els papers.
I així, després de construir un malson sec, cremant, claustrofòbic i agorafòbic a parts iguals, s'engega tot a la merda en un final etern i (sí) completament desproporcionat i excessiu.
Apa i vés a la merda.

És realment difícil construir una pel·lícula de i per adolescents fugint dels convencionalismes i clixés que acostumen a acompanyar aquesta mena de productes. Gairebé tant com pot ser fer un slasher sense que hi hagi cap assassí.
Així doncs, si pretenent dues coses se n'aconsegueix de manera digna una, obtindrem un producte irregular, però mitjanament meritori. I això, ja és prou.

Feia temps, mesos, que anava boig per aconseguir veure una bona pel·lícula de terror (o similar). Tot i que no sempre és una bona idea, tenir esperances sobre la qualitat d'una seqüela per la qualitat de la primera pel·lícula, en aquest cas em va resultar impossible de resistir. 28 Days Later m'encanta. Per tant, 28 Weeks Later m'havia d'encantar. Normalment, aquest raonament aniria seguit d'un lacònic "però no". Però el cas és que 28 Weeks Later em va encantar.
Sang vermella, angoixa angoixant, tensió tensa i zombis infectats (o infectats zombis). Què més es pot demanar? Doncs es podria demanar una mínima coherència argumental, una mínima competència interpretativa i realitzadora i un mínim (mínim!) convencionalisme. Amb tot això, es perdonen els petits i pràcticament inevitables detalls que coixegen d'alguna banda.

No entenc per què a totes les pelis on hi ha un espai petit amb gent tancada, se les ha de comparar amb Cube. Zulo només comparteix amb aquesta el fet de ser un espai petit, i la resta de concepte és totalment diferent. En el seu moment, Cube ja em va decebre, i em resisteixo a pensar que totes les pel·lícules amb parets és com aquella.
Partint d’aquí, d’acord, ens trobem amb un film espanyol que parteix d’una idea senzilla i impactant. Que es podria haver aprofitat millor, no hi ha dubte: escenes innecessàries -i per tant, llargada innecessària-, un reflex ideològic de la víctima massa evident i un context massa difós.
Però tot i això, no podem parlar d’una mala pel·lícula. És digna, manté despert i és visualment impactant. Un aprovat justet, però un bon debut i una mica d’aire fresc per la indústria espanyola.
v - Zulo

Dogues + joves tontos + rap + nois calents + noies calentes + noi calent maltractador = una de tantes, o pitjor.
Si la pel·lícula està basada en fets reals... crec que pot ser un document fantàstic per a explicar la decadència humana. Si el problema és allò de l’exageració dramàtica... els guionistes no sabien massa què collons feien.
És desconcertant, d’una incongruència alarmant i avorrida, molt avorrida.
No sé com cony he arribat a ella i la he acabat veient. Suposo que ja tocava, per simple estadística, trobar-ne una de dolenta...
v - Bully

En Pere em va fer enveja amb el seu Zodiac, i vaig decidir remirar Seven. El millor de tot és que feia tant de temps que no la havia vista que no recordava el final.
I ha estat fantàstic, no puc dir gaire més. Un guió intel·ligent, un Brad Pitt repelent, un Morgan Freeman fantàstic i una direcció a un nivell molt alt.
La hem convertit en un clàssic ja?
rev - Se7en

Tristament, la millor manera de recordar-me la raó per la qual no acostumo a mirar cinema espanyol, és mirar una pel·lícula espanyola.
El que no és una horterada infumable dirigida a i per analfabets funcionals, és una mala còpia d'alguna cosa mínimament interessant (o no). I el pitjor de tot és que el que no és res d'això és les dues coses a la vegada. Excepte, és clar, unes comptades excepcions que es poden rebre de grat.
Malauradament, aquest no és el cas.
No, per fer una pel·lícula intel·ligent no n'hi ha prou amb posar tres actors al voltant d'un escenari de quatre metres quadrats, amb poc diàleg i un substrat al·legòric massa evident. Potser sobresurt de la resta, però per simple novetat, ja que no ens mostra res que no hàgim vist abans.

És llarga. Sí, és llarga. Excessivament llarga? Sí, potser. Excessivament llarga pel desenvolupament de la història, però tots i cada un dels seus minuts es poden gaudir com la mostra de genialitat cinematogràfica que són.
Actualment, ben poca gent pot presumir que les seves pitjors pel·lícules siguin excel·lents, i que com a mínim (com a mínim) dues d'elles siguin autèntiques obres mestres a tots els nivells.
Possiblement Zodiac no sigui la millor pel·lícula de David Fincher, però molt probablement sigui la seva obra culminant, la més madura, la més completa, la més equilibrada. I el millor de tot, és que res apunta que ho hagi de ser sempre, sinó tot el contrari. Esperem amb impaciència, des d'ara mateix, la propera.

Feia molt que pensava que no havia vist la primera pel·lícula d’Amenábar i que això ho havia d’arreglar. En la meva consciència, la peli era catalogada dins dels ‘must see, someday’, però al veure-la anit, vaig arribar a la conclusió que la devia haver vist alguna vegada a hores intempestives per alguna televisió. This is Spain i jo sóc un deixat.
Una opera prima contundent, ben travada i que té el gran mèrit de mantenir el suspens fins al final. Ja se n’han vist masses, on el dolent-dolentot s’intueix a la primera escena. Llàstima que la pel·lícula hagi envellit desmesuradament. Però no es pot tenir tot i si més no, podem no tenir-li en compte, recordar-la com quan era jove i passar-ho igual de bé o millor.
v - Tesis
