cine gumets
Grindhouse
Si ja tant Planet Terror com Death Proof considero que son dues autèntiques obres mestres, cada una per separat, en combinar-les tal i com estava pensat que fossin, afegir-hi tots els trailers falsos d'entremig, unes quantes cerveses i una colla d'amics, el resultat acaba siguent més que espectacular.rev - Grindhouse
Sympathy for Mr. Vengeance
Després d'esperar massa d'Oldboy i de gaudir amb I'm a Cyborg, But That's OK, he decidit donar una merescuda nova oportunitat a en Chan-wook Park i fer les coses ben fetes. I què millor que passar per la Casa Àsia i emportar-me Sympathy for Mr. Vengeance?
Grandiosa, dura, elegant, impactant i sorprenent. Tot a parts equilibrades i amb una encertada primera part pausada i descriptiva, i una segona de pura venjança retorçada.
Crec que no cal dir gaire més, només esperar que amb la Lady es pugui, com a mínim, gaudir d'igual manera.
v - Boksuneun naui geot
Before the Devil Knows You're Dead
La millor manera d'elogiar una història és explicar-la en tota la seva simplicitat, aprofitant-ne totes les complexitats.
Before the Devil Knows You're Dead no és més que una història senzilla de corrosió familiar, que es complementa amb un magnífic guió, referències, bones interpretacions i un gran aprofitament d'una línia temporal trencada.
I amb tot això, pot esdevenir molt més que la simple guerra entre dues ànimes negres.
v - Before the Devil Knows You're Dead
Casino
Una magnífica història, unes interpretacions memorables i una banda sonora espectacular. Però hi ha alguna cosa en Scorsesse que mai m'ha acabat de fer el pes. I tot i no acabar de saber del tot el què, aquesta cosa misteriosa evita que magnífiques pel·lícules com 'Casino' puguin arribar al meu podi personal.
v - Casino
Untraceable (Rastro Oculto)
És un fet, i aquesta pel·lícula ens avisa. Si et descarregues coses d'internet de manera il·legal et poden passar un munt de coses dolentes. El teu ordinador pot ser controlat per malvats pederastes. Pots ser presa d'assassins, torturadors i assassins torturadors. O pitjor encara, pots acabar mirant pel·lícules com aquesta. Bewaaaare!!
v - Untraceable (Rastro Oculto)
How to Rob a Bank
Tan correcta com irritantment impersonal en tots els aspectes possibles.
Tot i això, fins i tot estaria bé, que totes les pel·lícules condemnades a un oblit instantani fossin igual de competents.
v - How to Rob a Bank
Believers
Senyor Myrick, fa gairebé deu anys vostè i el seu amic Sánchez van demostrar al món sencer que tot i ser grans estrategs publicitaris, cinematogràficament són uns putos incapacitats. No cal que insisteixi en reafirmar al món sencer això segon. Ho sabem. Ja ho sabem.
v - Believers
The Condemned
Ha arribat el punt en què ni tan sols es molesten a negociar per comprar els drets. Per què pagar per fer un remake de Batoru Rowaiaru, si canviant nens per condemnats a mort del tercer món tenim el triple benefici de tenir un producte més barat, políticament més correcte i amb quàdruple esperit autènticament americà?
I a sobre ens estalviem de parlar amb japonesos, que ja sabem que són molt rarus, parlen fatal i tenen costums estranys.
v - The Condemned
Eskalofrío
Una de les pitjors coses que li pot passar a una pel·lícula és no tenir del tot clar què està explicant. Si és una pel·lícula de vampirs, si és de monstres, de fantasmes, una pel·lícula de terror, un thriller psicològic, si vol espantar amb ocells que surten de manera imprevista o suggerir subtilment un conflicte intern.
Vista Somne i vista aquesta (tres vegades, tres, li vaig dir al qui la va triar que s'ho repensés), algú li hauria de dir al simpàtic Isidro Ortiz i als seus amics guionistes que seria millor per tothom que es plantegessin dedicar-se a alguna altra cosa.
v - Eskalofrío
The Oxford Murders
Realment m'agrada el cinema de l'Álex de la Iglesia, tot i que sempre m'ha fet força mandra mirar les seves pel·lícules, m'han encantat gairebé totes elles.
Després d'esgotar les possibilitats del mercat espanyol, sembla estar disposat a assaltar el mundial. Ha quedat clar que té el talent i sap trobar el pressupost per fer-ho, però sabent que les peculiaritats espanyoles rarament funcionen més enllà de les seves fronteres, sembla que ha buscat també un canvi estilístic.
Tenint prou pressupost com per poder comptar amb estrelles reconegudes mundialment, és una pena acontentar-se amb fer thrillers de segona, i més encara sabent el que s'és capaç de fer.
v - The Oxford Murders
The Oxford Murders
Si bé Álex de la Iglesia demostra una gran maduresa amb les formes, abastant l'amplia i complexa història es queda curt en els fets.
El gran final és desmereix pel sol fet que allò que el contraresta (tota la resta) és excessivament confós: no s'ha aconseguit tractar amb la perfecció que mereixia el guió.
Tot i així, molt recomanable.
v - The Oxford Murders
Akumu Tantei (Nightmare Detective)
En una altra ocasió ja vaig parlar de la meva absoluta admiració per Shinya Tsukamoto, i us puc dir que continua completament intacta. Aquí es fa notar la seva presència per tot arreu, es tracta clarament d'una pel·lícula seva, i precisament per això em resulta estrany que pràcticament en cap moment m'hagi arribat a interessar del tot la història que m'estava explicant. Un pas enrere, que a sobre prepara segon capítol.
v - Akumu Tantei (Nightmare Detective)
The Birds
Havia de començar a saldar d'alguna manera el meu inexplicable deute amb en Hitchcock.
The Birds és, en certa manera més actual que les pel·lícules de suspens que es fan ara. Amb uns efectes especials que ara fan gràcia, però més actual que ara.
La tensió, sense banda sonora i amb el so dels ocells que puja gradualment; escenes impressionants com quan els ocells s'acumulen prop de l'escola; el ritme; un final pertorbant...
v - The Birds
No Country for Old Men
Acabaré ràpid: genial.
Ara necessito reveure Fargo. I també se m'ha passat pel cap buscar una pistola d'aire comprimit, però això ja és un altre tema...
No Country for Old Men
El cinema, en el fons, no deixa de ser una afició, una manera de passar el temps de manera agradable. Malauradament, això no sempre es pot aconseguir.
Per això, per totes les pel·lícules insuportables que he hagut de patir en una sala de cinema (poques) o al sofà (masses), el plaer de mirar-ne una de tan completa a tants nivells és encara més gran.
Potser no és perfecta, ni tan sols la millor dels Coen, però s'afegeix a les que fan que valgui la pena continuar pagant entrades amb l'esperança d'anar trobant de tant en tant coses així.
Zodiac
Minuciosa, elegant i, tot i decidir tractar la part menys escabrosa de la història, a moments trepidant i absorbent.
No serà la meva Fincher preferida, però això no vol dir que no sigui excel·lent.
v - Zodiac
The Number 23
Punt fort(íssim): el número 23.
Punt fluix: no s'aprofita gens el punt fort.
Punt fluix: els canvis temporals embruten la pel·lícula.
Punt fluix: en Jim Carrey se'n pot ensortir mitjanament bé fent un paper per pel·lícula, no dos.
Una llàstima.
v - The Number 23
La Caja Kovak
No és cap secret que el cinema espanyol fa cagar de manera general. Però des de fa un temps, poc, se'ns vol fer creure que el cinema fantàstic espanyol ocupa una posició capdavantera a nivell mundial. Títols com El Laberinto del Fauno, [REC] o El Orfanato ens poden ajudar a creure-ho, però mirant coses com La Caja Kovak tornem a la trista realitat.
v - La Caja Kovak
Pulp Fiction
Si en cinema existissin les veritats absolutes, una de les veritats més absolutes de totes les veritats cinematogràfiques seria que durant els noranta es van fer dos tipus de pel·lícules, Pulp Fiction i tota la resta.
Es podrien eliminar els diàlegs sobre Amsterdam. Es podria eliminar en Bruce Willis. Es podria eliminar la banda sonora. Fins i tot es podria eliminar The Wolf.
Es podria eliminar tota la pel·lícula, reduint-la a un puto negre de dos per dos dient "I'm gonna get medieval on your ass", i fins i tot així continuaria sent cert.
rev - Pulp Fiction
Disturbia
Fa un temps podia tenir sentit, mirar pel·lícules en video per estalviar-se els anuncis. Ara ja no. En menys de deu minuts, ja m'havien venut:
- Com la CocaCola és l'eix vertebrador de l'harmonia familiar. Amb ella, les relacions paternofilials tenen lloc en ambients idíl·lics, i les truites piquen més.
- Com la Xbox 360 obre la nostra experiència virtual al món, connectant-nos de manera còmoda i eficient.
- Com iTunes (sempre com a complement d'un preciós iBook) és la manera ideal d'obtenir i reproduir arxius musicals, sempre de manera legal.
- Com Shia LaBeouf serà perfecte per fer de fill de l'Indiana Jones en la propera pel·lícula.
El fotut del cas és que aquests anuncis no es poden aprofitar per anar a pixar.
v - Disturbia
The Reaping
Ho sé. Ho sé i hi caic una vegada rere l'altra.
Ja puc tenir tres embòlies seguides, que jo no pararé de mirar pel·lícules dolentes de terror. I com més en miro, més venes em peten al cervell, i com més venes em peten al cervell, més pel·lícules dolentes de terror miro.
És el meu propi cercle virtuós.
v - The Reaping
Kaosu
Realment amb Kaosu m'he tret un enorme pes de sobre. No sóc jo, ni tots els occidentals, que veiem tots els japonesos iguals. A ells també els passa, vesteixen a dues japoneses amb el mateix vestit, els posen el mateix pentinat i ja no són capaços de diferenciar una de l'altra.
v - Kaosu
Samehada Otoko to Momojiri Onna (Shark Skin Man and Peach Hip Girl)
Els putos japos en saben. Agafes la història més mediocre del món. Hi poses un títol xulo. Hi poses uns personatges absurds. Un mafiós que rastreja amb l'olfacte. Un estúpid amb una sola cella. Trucs senzills de càmera. Gestos guais. Absurdisme. Tot ben barrejadet. I damunt de tot, en Tadanobu.
Perquè en Tadanobu mola, i si en Tadanobu mola, la peli mola. Vale?
v - Samehada Otoko to Momojiri Onna (Shark Skin Man and Peach Hip Girl)
Halloween
A vegades puc fins i tot arribar a ser típic i posar-me una peli que qualsevol altre veuria per tots sants.
Halloween és... bé, millor que comencem pel que no és. Halloween no és cap gran pel·lícula, no és un bon càsting, no és unes bones actuacions, i per no ser, no és ni tan sols un guió ben arreglat.
Però ves, va ser la primera i té el mèrit de començar un gènere i uns ambients que han donat molt de si. I només per això, se li pot arribar a perdonar la resta.
v - Halloween
Haze
Crec que, en menor o major mesura, a tothom li passa que té un grupet d'autors intocables, que és absolutament igual què facin, que serà genial (o com a mínim serà molt bo).
Per mi, diria que tenen aquesta qualitat el trio Lynch - Tsukamoto - Cronenberg. Encara és ara que hagi de veure alguna cosa que porti el seu nom i no m'hagi meravellat.
Haze, en lloc d'una excepció, és un pas encara més enllà. Virtuosisme en estat pur. Genialitat. Com explicar una història i condensar tota una filosofia en un migmetratge que transcorre de manera pràcticament íntegra en una mena de zulo a les fosques i on només veiem dos personatges.
Fa un temps parlava aquí d'una pel·lícula espanyola anomenada Zulo. Tot i la disparitat d'opinions respecte aquella, crec que és un fet del tot objectiu que Haze, en només deu minuts, supera en tots els aspectes qualsevol pel·lícula que comenci amb un personatge tancat en un lloc.
I ara ve quan em llanço a la piscina. Sí, fins i tot aquesta i aquesta.
v - Haze
House on Haunted Hill
D'això se'n pot dir 'virus Sitges'. No sé ben bé perquè, alguna part de mi em demanava tornar a veure la primera part de Return to House on Haunted Hill. Típica, però entretinguda i amb sang. Si destaca per alguna cosa és per l'ambient que aconsegueix crear, però la seqüel·la (que només sortirà en DVD), la supera en aquest aspecte.
Una altra d'aquelles pel·lícules de tarda que fan passar l'estona. I suposo que no pretén gaire més.
Si els impulsos continuen igual, aviat caurà la del 59.
rev - House on Haunted Hill (1999)
The Exorcist III: Legion
Recordo que deu fer uns quinze anys vaig veure un trailer de l'Exorcista III pel Plus, i que quan va haver acabat vaig pensar, meravellat, "Uau! Aquesta pel·lícula ha de ser boníssima... hi surten helicòpters!".
Per sort, vivim uns temps en els quals els helicòpters han deixat de ser factors determinants en la qualitat cinematogràfica, i ens podem regir per d'altres coses. Ara puc dir, convençut, "Uau! Aquesta pel·lícula és boníssima... hi surt una iaia senil caminant pel sostre!".
Return to house on haunted hill
Aquesta va ser sorpresa (marató Sitges 2007), no entrava al programa, i tot i tenir son hi havia ganes de més.
Fa anys del remake que va just abans d’aquesta segona part, i la recordo molt vagament; només sé que no era cap meravella.
Potser el millor que puc dir de 'Return to House on Haunted Hill' és que tot i tocar la matinada, no em vaig adormir. És prou entretinguda, funciona correctament... i tu, l’argument és un topicàs, però fa el seu efecte. Quatre muntatges ben fets, un parell de petits sustos, uns actors que es defensen dignament i un parell d’explosions de sang fan la resta. I si a les 5 del matí funciona, a les 4 de la tarda, segur que també.
v - Return to house on haunted hill
Sitges 2007
Memento
Necessitava reveure-la, i ho he fet just en el moment en que ja no recordava exactament com acabava, així que ha estat fantàstic.
Una idea senzilla que es converteix en genial gràcies a un muntatge i a un guió impressionants. Em fa enveja, és veritat: a mi m’agradaria algun dia tenir una idea així. Descobrir el que un oblida és, a més d’increïblement morbós, un trencaclosques infinitament interessant.
Imperdible, per descomptat.
rev - Memento
The Omen 666
Molt probablement, els remakes es podrien dividir-se en necessaris, innocus, prescindibles i criminals.
El primer tipus és el menys comú de tots, i correspondria a adaptacions entre notables i brillants de bones històries que no han sobreviscut el pas del temps. En aquests casos, el remake ens permet continuar gaudint d'una bona història vint o trenta anys més.
El segon i tercer tipus potser tindrien una frontera bastant difusa, ja que els dos correspondrien a reinterpretacions que per diversos motius podrien no existir i no importaria massa a ningú. La diferència seria que tot i que pels innocus sempre es pot trobar algun punt meritori, pels prescindibles no val la pena ni esforçar-s'hi.
Finalment, els criminals. Cal fer un remake simplement per poder-lo estrenar el 6 del 6 del 6? Cal destrossar sense miraments ni sentiments una obra brillant per reinterpretar-la de manera mediocre? Cal dir que fas un remake i només aprofitar el títol de l'obra en què dius basar-te? Cal? Si creus que cal, ets un criminal.
Així doncs, The Omen 666 pretén ser un remake criminal. Ho busca i no se n'amaga, però hi ha un detall que fa que fracassi estrpitosament en aquest objectiu. Les morts. En un cinema que tendeix a fer de la mort un espectacle, l'aparició d'unes escenes de mort fredes, ràpides i sense floritures, conceptualment brillants, pot convertir un remake amb mentalitat i concepció criminal en un simple remake innocu.
U Turn
Aquest home ho tenia absolutament tot, i fins i tot més, per ser un dels grans, per fer coses memorables.
Però aquest home té un problema. La desmesura. La puta desmesura. Si se'l deixa fer acaba perdent els papers.
I així, després de construir un malson sec, cremant, claustrofòbic i agorafòbic a parts iguals, s'engega tot a la merda en un final etern i (sí) completament desproporcionat i excessiu.
Apa i vés a la merda.
Cry_Wolf
És realment difícil construir una pel·lícula de i per adolescents fugint dels convencionalismes i clixés que acostumen a acompanyar aquesta mena de productes. Gairebé tant com pot ser fer un slasher sense que hi hagi cap assassí.
Així doncs, si pretenent dues coses se n'aconsegueix de manera digna una, obtindrem un producte irregular, però mitjanament meritori. I això, ja és prou.
28 Weeks Later
Feia temps, mesos, que anava boig per aconseguir veure una bona pel·lícula de terror (o similar). Tot i que no sempre és una bona idea, tenir esperances sobre la qualitat d'una seqüela per la qualitat de la primera pel·lícula, en aquest cas em va resultar impossible de resistir. 28 Days Later m'encanta. Per tant, 28 Weeks Later m'havia d'encantar. Normalment, aquest raonament aniria seguit d'un lacònic "però no". Però el cas és que 28 Weeks Later em va encantar.
Sang vermella, angoixa angoixant, tensió tensa i zombis infectats (o infectats zombis). Què més es pot demanar? Doncs es podria demanar una mínima coherència argumental, una mínima competència interpretativa i realitzadora i un mínim (mínim!) convencionalisme. Amb tot això, es perdonen els petits i pràcticament inevitables detalls que coixegen d'alguna banda.
Zulo
No entenc per què a totes les pelis on hi ha un espai petit amb gent tancada, se les ha de comparar amb Cube. Zulo només comparteix amb aquesta el fet de ser un espai petit, i la resta de concepte és totalment diferent. En el seu moment, Cube ja em va decebre, i em resisteixo a pensar que totes les pel·lícules amb parets és com aquella.
Partint d’aquí, d’acord, ens trobem amb un film espanyol que parteix d’una idea senzilla i impactant. Que es podria haver aprofitat millor, no hi ha dubte: escenes innecessàries -i per tant, llargada innecessària-, un reflex ideològic de la víctima massa evident i un context massa difós.
Però tot i això, no podem parlar d’una mala pel·lícula. És digna, manté despert i és visualment impactant. Un aprovat justet, però un bon debut i una mica d’aire fresc per la indústria espanyola.
v - Zulo
Bully
Dogues + joves tontos + rap + nois calents + noies calentes + noi calent maltractador = una de tantes, o pitjor.
Si la pel·lícula està basada en fets reals... crec que pot ser un document fantàstic per a explicar la decadència humana. Si el problema és allò de l’exageració dramàtica... els guionistes no sabien massa què collons feien.
És desconcertant, d’una incongruència alarmant i avorrida, molt avorrida.
No sé com cony he arribat a ella i la he acabat veient. Suposo que ja tocava, per simple estadística, trobar-ne una de dolenta...
v - Bully
Se7en
En Pere em va fer enveja amb el seu Zodiac, i vaig decidir remirar Seven. El millor de tot és que feia tant de temps que no la havia vista que no recordava el final.
I ha estat fantàstic, no puc dir gaire més. Un guió intel·ligent, un Brad Pitt repelent, un Morgan Freeman fantàstic i una direcció a un nivell molt alt.
La hem convertit en un clàssic ja?
rev - Se7en
Zulo
Tristament, la millor manera de recordar-me la raó per la qual no acostumo a mirar cinema espanyol, és mirar una pel·lícula espanyola.
El que no és una horterada infumable dirigida a i per analfabets funcionals, és una mala còpia d'alguna cosa mínimament interessant (o no). I el pitjor de tot és que el que no és res d'això és les dues coses a la vegada. Excepte, és clar, unes comptades excepcions que es poden rebre de grat.
Malauradament, aquest no és el cas.
No, per fer una pel·lícula intel·ligent no n'hi ha prou amb posar tres actors al voltant d'un escenari de quatre metres quadrats, amb poc diàleg i un substrat al·legòric massa evident. Potser sobresurt de la resta, però per simple novetat, ja que no ens mostra res que no hàgim vist abans.
Zodiac
És llarga. Sí, és llarga. Excessivament llarga? Sí, potser. Excessivament llarga pel desenvolupament de la història, però tots i cada un dels seus minuts es poden gaudir com la mostra de genialitat cinematogràfica que són.
Actualment, ben poca gent pot presumir que les seves pitjors pel·lícules siguin excel·lents, i que com a mínim (com a mínim) dues d'elles siguin autèntiques obres mestres a tots els nivells.
Possiblement Zodiac no sigui la millor pel·lícula de David Fincher, però molt probablement sigui la seva obra culminant, la més madura, la més completa, la més equilibrada. I el millor de tot, és que res apunta que ho hagi de ser sempre, sinó tot el contrari. Esperem amb impaciència, des d'ara mateix, la propera.
Tesis
Feia molt que pensava que no havia vist la primera pel·lícula d’Amenábar i que això ho havia d’arreglar. En la meva consciència, la peli era catalogada dins dels ‘must see, someday’, però al veure-la anit, vaig arribar a la conclusió que la devia haver vist alguna vegada a hores intempestives per alguna televisió. This is Spain i jo sóc un deixat.
Una opera prima contundent, ben travada i que té el gran mèrit de mantenir el suspens fins al final. Ja se n’han vist masses, on el dolent-dolentot s’intueix a la primera escena. Llàstima que la pel·lícula hagi envellit desmesuradament. Però no es pot tenir tot i si més no, podem no tenir-li en compte, recordar-la com quan era jove i passar-ho igual de bé o millor.
v - Tesis
informació del blog
sota llicència de creative commons