Aquell dimecres vaig decidir, de manera gairebé casual, quedar-me a dinar. No tenia per què fer-ho; de fet, era per mi molt millor anar a casa, perquè tenia prou temps i no portava res preparat. Però vaig escollir entrepà fred i seient incòmode.
No em va costar massa trobar algú amb qui passar l'hora. Vam seure en un banc i ens vam posar a parlar animadament, tot menjant. Però, sobtadament, una de les dues veus va deixar de sentir-se. T'havia vist, asseguda totalment sola, dos bancs més enllà, llegint al costat de la finestra. Durant un moment un raig de sol es va escolar entre els núvols, i llavors vaig voler poder congelar el temps.
Durant més de deu minuts et vaig estar mirant, del tot incapaç d'apartar els ulls. Tenies el diari sobre els genolls, l'esquena totalment recta i el cap lleugerament acotat, permetent-me veure el moviment dels teus ulls. La posició del cap et feia caure els cabells sobre les espatlles, brillants en rebre els raigs de sol durant aquell petit moment.
Res va aconseguir trencar la teva concentració, i durant aquells deu minuts vas ser per mi la noia més atractiva que he vist mai.
Però una companya va venir a parlar amb tu, trencant sense saber-ho un dels moments més plàstics que mai he viscut, i convertint-te "simplement" en una estudiant esperant l'hora d'entrar a classe.
