Etiquetes

Arxius

<< Capítol Quart "Èbola"
Capítol Sisè “Somien Els Biòlegs Moleculars En Proteïnes Sintètiques?” >>
28.04.2004

Capítol Cinquè "L'Esquizofrènic Físic Teòric"

Publicat per iosodeu cap allà les 13:38

Travesso el carrer per la zona on hi ha el gat acabat d’atropellar. El nen l’acaba de trobar, no precisament en l’estat que esperava, i plora desconsoladament al seu costat, amb el genoll dret sobre una amorfa massa encefàlica. Potser li hauria d’anar a comprar menjar al meu, de gat. Li ofereixo a la romanesa l’equivalent en croquetes deshidratades pel seu infant, però no sembla massa interessada, cosa normal, tenint en compte que per un nen caucàsic sa es poden aconseguir varis milers d’euros.

Camino durant llarga estona sense rumb, fins que veig passar una ambulància en servei d’urgència. Els pampalluguejants llums m’hipnotitzen, i vagament penso que potser li hauria hagut de dir al nen que si no s’apartava del mig del carrer acabaria com el seu gat. Bé, els seus pares sempre li poden comprar el nen a la romanesa. Veig la rambla al fons, i se m’acudeix una manera d’estar entretingut la resta de la tarda. A veure si hi ha sort i no se m’ha avançat cap grup d’estudiants de secundària.

 

L’esquizofrènic és allà, sol, passejant incansablement amunt i avall de la rambla, resseguint totes i cada una de les rajoles noucentistes. Em situo furtivament al seu darrere, i l’acompanyo en el seu hipnòtic ritual. Amunt. Avall. Amunt. Avall. Amunt. Així durant una llarga hora, fins completar la totalitat de la superfície enrajolada. De tant en tant gira el cap amb un moviment espasmòdic i em mira amb ulls vidriosos. Sap que sóc un agent comunista que està interessat en les seves investigacions. Agafa un carrer lateral i continua el seu concentrat camí, fins arribar a una autoscola. A l’exterior hi ha un televisor que sintonitza un canal musical internacional. El mira absentment i per primera vegada li sento la veu. “Dejadme hablar con Mikhail Gorbačov!”. Orina al costat del fotomató i em mira altra vegada amb recel abans de reprendre la marxa. La parada següent és la biblioteca, on s’asseu en un sofà, acompanyat de tres enormes llibres de física quàntica. És expulsat quan comença a cridar que Einstein estava totalment equivocat i ell en té la prova. La quarta dimensió no és el temps, sinó la glucosa, per la qual cosa les crispetes de colors i els donuts de xocolata es poden entendre com forats negres glucídics, havent per tant de ser eliminats per evitar el col·lapse de l’univers al seu voltant. Els donuts destruiran l’univers sencer. Espectacular. Al final avorreix. Ja gairebé és fosc, així que me’n torno al pis després de dir-li al dement que ens continuarem veient, que el camarada Mikhail no perdona fàcilment. Veig en una plaça una banda de músics peruans albins tocant i demanant almoina. Tanco els ulls i penso que a vegades la realitat no té sentit.

, | trackbacks | del.icio.us menéame remou-me la tafanera

Comentaris

    Escriu un comentari







    recordar les dades?