Em meravella la manera com la natura ha diversificat les formes de dispersió fins a nivells certament insospitats. El virus de l’èbola és un cas plàsticament extrem pel que fa a bellesa i efectivitat. Normalment els virus de transmissió sanguínia es veuen limitats ja que, a diferència de la saliva o els fluids vaginals, aquest tremendament útil líquid no és precisament de fàcil transferència entre individus. Vaig veure en un reportatge certament poc fiable que aquest virus hemorràgic de jove va tenir un breu període islàmic, durant el qual, a més de resar un munt de vegades al dia i agafar un lumbago de collons, va aprendre que si Mahoma no va a la muntanya llavors la muntanya ha d’anar a Mahoma. Tot lloant Al·là va introduir la sentència a la seva estratègia infectiva, i des de llavors els seus malalts maduren fins estar totalment curulls d’unitats víriques, moment en el qual tots els capil·lars exploten en una orgia hemàtica que és dispersada varis metres al voltant, com si l’infectat s’hagués convertit en un cogombre explosiu que expulsa les fèrtils llavors a la recerca d’un bon tros de terra per créixer.
Escolto amb atenció, concentrant totes les meves connexions neuronals no vitals a l’oïda, però sóc del tot incapaç de localitzar cap malalt d’èbola explotant. Pot ser que en el fons el canvi en la meva vida no hagi d’anar per aquí.
