Mentre
espero l’immigrant motorista m’entretinc causant un genocidi bacterià
amb desinfectant. Quan he eliminat vilment i amb premeditació
cinc-cents bilions de microorganismes sona el timbre. Menjar-se una
pizza familiar sencera és un repte espectacular, però produeix seqüeles
espantoses. Estenosi flatulenta, halitosi cogombrera, atàxia
hiperglucèmica, somnolència mòrbida… En fi, res que no comporti també
l’envelliment mal portat.
Tot
i que ràpidament se’m passa la tonteria, de vegades m’agradaria tenir
ment de poeta, i poder dir alguna cosa així com “lentament però
inexorable m’endinsí en els braços de Sílfide” (o com collons es digui
la grega que fa dormir). Però, com tots els poetes, mentiria vilment.
Com qui no vol la cosa em converteixo en un vegetal. No era Sílfide la
deessa de la sífilis? No, em sembla que aquest era Hernán Cortés.
Sóc
el més gran biòleg molecular de l’actualitat. Fins i tot els genètics
genuflexionen al meu pas. Sóc com Déu, però amb bata blanca. Pels
passadissos de la universitat m’acompanya un becari taiwanès. És útil
tenir-lo al costat, ja que sovint he de donar explicacions del meu
treball, i com que tota la feina la fa ell… Quan sigui una eminència
com jo ja rebrà reconeixements, de moment que aprengui a aprofitar-se
dels subordinats tot patint-ho en pròpia pell. Arribo al laboratori, on
hi ha dos macacos blaus llegint la bíblia a un atent grupet de
proteïnes. Des que vam descobrir que les proteïnes evangelitzades muten
més fàcilment la feina és molt més senzilla, i des del Vaticà han
deixat de dir-nos que pretenem ser déus, ara estan encantats i ens
subvencionen generosament.
El
taiwanès (mai recordo el seu nom, Koiji, o Toshi, o alguna cosa així,
crec) m’informa dels últims resultats. Acaba de demostrar que les
creences religioses són en realitat una malaltia neurodegenerativa
infecciosa, i ha identificat l’agent causal, un simpatiquíssim virus un
pèl fanàtic. Secretament l’estem modificant de manera que la seva
infecció determini l’apreciació de la meva imatge com a divina, i
l’alliberarem fent que tota la humanitat m’adori com a Déu. Muta, petit
virus, muta i posa’m al lloc que em correspon…
Em desperto rient cruelment, i immediatament em quedo amb cara d’imbècil. Fa molta ràbia, no recordar el que somies, i més quan sembla tan divertit. Crec que hauré de deixar de menjar pizza per sopar.
