Miro
atentament la pizza i penso que el menjar ràpid és un dels productes
més apassionants de la societat actual, un autèntic i inesperat
integrador cultural. Massa americana amb pernil ibèric, salsitxes de
Frankfurt, formatge blau i salmó. Tot menjant la pizza, que té un
regust sospitós, penso en el que m’havia de canviar la vida, sense
localitzar-ho. Només veig el Capatdemerda dormint, i la veritat és que
no crec que el gat tingui la resposta. Pot ser que m’hagi equivocat en
la meva apreciació, perquè que jo sàpiga no sóc ni príncep, ni xinès,
ni tanzà. I diria que ni tan sols tinc caspa. Decideixo que ja canviaré
el meu avenir un altre dia i me’n vaig a dormir.
A
les deu del vespre em desperta el telèfon. La meva mare, com cada dia,
vol saber com porto la cerca de treball. Li dic la veritat, que la
porto com un biòleg molecular, és a dir, com el cul. Penjo i recordo
que demà hauria d’anar a l’oficina de treball temporal. Un dia li vaig
demanar a en Jep, un amic cirurgià sense escrúpols, si es podien
amputar les dues cames a l’alçada del pit. Ho ha estudiat bé, i ha
conclòs que una vegada eliminats els òrgans inútils i recol·locats
estratègicament els restants es pot viure tranquil·lament amb mitja
caixa toràcica. Quan em decideixi a posar-ho en pràctica em traslladaré
a viure exclusivament al sofà.
L’endemà
em desperto a la una del migdia, i faig el manta un parell d’hores al
llit. No està malament, però encara molt lluny del meu rècord de
vint-i-set hores dormint i vuitanta-quatre en pijama. Començo a notar
que he deixat enrere la vida d’estudiant.
Després
de dinar (res espectacular, croquetes i calamars a la romana, tot
congelat) baixo al carrer i em dirigeixo a la recerca del treball
impossible. Demano a la secretària el de sempre, un despatx ampli amb
bones vistes i un sou estratosfèric, on sigui. Em mira amb
condescendència, però tot el que em condescendeix és un signe
visualment explícit amb el dit. Miro el dit, el braç, el cos femení amb
un cert fàstic, i observo dins el meu cap com la noia implosiona de
manera espectacular, tacant les parets, els empleats i els aturats de
sang.
Llavors me n’adono. Èbola. Li dono les gràcies a la perplexa secretària amb un suau petó a la galta i surto de l’oficina per afrontar el nou futur.
