Durant els següents dies et vaig estar buscant incesantment, sense èxit. No deixava de veure't, asseguda, indesxifrable, i necessitava saber que no t'havia somiat. Vaig començar llavors a dubtar que fossis real.
Però un matí et vas tornar a creuar al meu camí. Et vaig veure al passadís, entre un grup. Esperava veure't amb una lluminositat especial, que altra vegada el temps s'aturés al teu voltant, esperava notar-me tot jo aturar. Vaig arribar on eres, et vaig clavar la mirada i me la vas tornar, de manera que els nostres ulls es van unir un moment...
I no hi va haver res.
Més endavant em vaig aturar, vaig reviure la seqüència i et vaig recordar asseguda al banc. No era possible. M'hauries hagut d'electritzar, hauria hagut de deixar de respirar, i no m'havia immutat més enllà dels nervis de retrobar-te després dels dies de cerca.
El dubte va ser llavors clar. Existeixes o ets un producte de la meva imaginació? O potser ets una combinació de les dues coses, una realitat magnificada per una impressió puntual?
