Temo conèixer-te, Mariona. Em fa una por impressionantment gran adonar-me de com en pots ser, d'irreal, veure com em puc arribar a equivocar. Parlar-te per concloure que no val la pena fer-ho, perquè no tens res a dir. Sentir com les meves il·lusions se cimenten en un buit totalment insalvable.
Però...
... l'esperança que existeixis realment fa que no m'aturi en el meu afany de poder-te parlar algun dia, saber de tu tot allò que no sé, obrir-me una escletxa en el teu món.
Potser no ho aconseguiré, i llavors lamentaré sempre, altra vegada, la meva manca de decisió, però d'aquesta manera sempre et veuré al costat d'aquella finestra, llegint. I somriuré, perquè et tindré en el millor lloc possible, els meus somnis, els meus records més agradables.
