No fa massa em va tocar a mi ser víctima d’una petita putadeta (poc innovadora, tot sigui dit…). Em van enganxar a l’esquena (una mica avall) un adhesiu on hi havia escrit “Kiss my ass”.
Infantil?
Poc elaborat? Bàsic? Ben bé… però quan no s’arriba als prodigis tècnics
dels quals podem presumir el Becaripep i jo s’ha de fer el que bonament
es pot (i si tot el que es pot és això… el títol honorífic de “Mestre
Innovador De Putadetes” ja té propietari).
Tornem
però al tema que ens ocupa, que ja me n’estic anant per les branques…
Iósódéu no es va adonar del sobrepès extra, i despreocupadament va
continuar amb sa investigadora tasca, fent mutants com bolets per
aquests laboratoris de Déu (és un dir…). Fins que una veu vingué a
torbar sa profitosa introspecció. Suau, melosa, suggerent, sorpresiva,
molt propera… “Caram caram… què és, això de kiss my ass…?”.
Iósódéu es glaçà de cop. Una gota de suor recorregué la seva templa esquerra. La seva ment intentava abastar tots els possibles desencadenants de la frase, fins finalment pensar “Si us plau, que hagi sigut víctima del truc més vell de la història, conegut i evitat fins i tot pels preescolars… que prou feina tinc, com per a sobre haver-li d’anar dient a un tiu que no, no vull que em kissi l’ass…”.
I bé, si mai parlo de “fer un caram caram” o dic que algú “estava caramcaramejant” ja podeu tenir una idea de per on vaig…
