Una tos seca i sorda em fa dirigir la vista al fons del local, on en la penombra distingeixo un petit home. Fa mala cara. “Càncer de fetge amb metàstesis al pulmó, tres mesos”, hauria dit despreocupadament i asèptica en Jep. Una cigarreta sense filtre es consumeix entre els seus dits, que sostenen absentment una copa de conyac. Sobtadament la seva cara s’endureix, s’aixeca ràpidament de la taula i es tanca al lavabo. Deu segons més tard comença a sonar una enganxosa melodia, sorgida d’enlloc. “El més gran heroi t’atraparà, porta una vida sana o et tumoritzarà. Pel teu cos i el món sencer, metàstesis al fetge, pulmons i duodè. Methastesyman, Methastesysman, Methastesysmaaaaaaaan!!!!”. L’home surt del lavabo amb la roba més curiosa que mai he vist. Pantalons i jersei de teixit sintètic rutilantment negre, una gran cigarreta dibuixada al pit, una gran capa onejant tot i l’absència d’aire i un antifaç negre. Es posa les mans a la cintura, executa una elaborada coreografia al so de la música i surt corrent del local. No puc evitar una cara d’imbècil que posa de manifest la meva elevada perplexitat. No pot ser real, millor que me’n vagi a dormir, em sembla que em convé descansar.
Quan surto del bar Methastesysman està a l’altra banda del carrer, al costat d’un home que parla amb un telèfon mòbil. Alça les mans, unint-les davant del pit. Una massa orgànica amorfa es crea en un esclat lluminós, levita pesadament i penetra el crani de l’home que parla per telèfon. Tumor cerebral de dos centímetres de diàmetre just darrere de l’orella. Un any.
Més endavant una vella capta l’atenció de Methastesysman, que torna a unir les mans. La vella camina vacil·lant, sostenint una burilla consumida entre uns dits groguencs. L’esforç de l’irreal individu sembla sobrehumà, però finalment un enorme tumor s’eleva, se subdivideix espectacularment i penetra el cos senil a diferents nivells del tòrax i l’abdomen. Càncer de pulmó amb metàstesis a fetge, pàncreas i ronyons. Deu dies.
Mentre la vella s’allunya sense aparentment notar res estrany Methastesysman aixeca la mirada. Al terrat de l’edifici que té al davant una antena de telefonia mòbil l’observa amb una complicitat desafiant. Dotzenes de petites masses cel·lulars en divisió incontrolada emergeixen de les seves mans, travessant la façana a tots nivells. Leucèmies vàries, la majoria infantils. Esperances diverses.
Una sonora riallada, sorgida d’un obscur personatge encegat pel seu poder, m’ensordeix. Quan la seva mirada s’entrecreua amb la meva, el rutilant sentiment de superioritat que deixa entreveure, així com el lleuger somriure que em dedica, m’indiquen que és un bon moment per marxar i aparentar que res ha passat. Methastesysman eleva els dos índexs, els entrexoca i em fa el senyal de la victòria amb la mà dreta. Pico i ¡uop! crec que tinc un greu problema. No pot ser real. No pot ser real. Em repeteixo que és millor que descansi, em convé.
