Un grup de cinc joves es dirigeixen a un gran concert a Dallas, havent fet abans una petita parada a Mèxic per recollir una mica de marihuana. En una carretera que es troba aproximadament just al mig d’enlloc recullen una noia que camina sense rumb al mig de la carretera, i que ben aviat comença a evidenciar greus problemes mentals. Quan la noia es tira un tret al cap i es veuen obligats a demanar ajuda cauen en el radi d’acció d’una família d’anormals, liderats per un sheriff sàdic i un psicòpata emmascarat armat amb una serra mecànica.
Aquesta és la cinquena aproximació a Leatherface i la seva família. Recordo només vagament l’original de Tobe Hooper i la seqüela filmada per ell mateix, sóc conscient d’haver vist la tercera part (Leatherface) però no en recordo res, i la quarta ni tan sols em sona. Perfecte, així he pogut veure aquesta poc influenciat per una llegenda de trenta anys.
La història és coneguda, i està suficientment estereotipada com per no admetre canvis substancials. Un grup de joves van a parar per error al cau d’un assassí, que els va eliminant d’un en un i de manera visualment estretinguda.
Però fins i tot la més encorsetada de les històries pot ser explicada de manera innovadora, i aquí es troba la part interessant d’aquesta versió. No pretén ser una simple posta al dia de la primera versió, una còpia trasplantada a l’època actual (trobo bastant més significatiu del què pugui inicialment semblar el fet que es continuï ambientant als anys setanta), sinó que representa una profunda relectura, un híbrid que incorpora el millor del cinema de psicho-killers dels anys setanta i vuitanta amb una mentalitat del segle XXI. I, en contra del que podria semblar, els responsables han aconseguit gairebé prendre el millor de les dues èpoques.
Tots hi sortim guanyant.
La frase necrofílica del vespre: “Ei, està humit, aquí baix... es pot saber què heu estat fent amb el cadàver?”
El patiment innecessari: No cal posar un grapat de sal gruixuda al monyó d’una cama tallada. Cauteritza, sí, però no cal…
La imatge: Que recordi, mai havia travessat visualment un cap esbardellat pel forat deixat per una bala. Efectiu.
El pitjor: El paral·lelisme fàcil, previsible i (sí) totalment innecessari, entre el principi i el “final”.
Qualificació innecessària: ***
