No fa molts anys visqué Isidre Toix, un humil masover de la inefable població empordanesa d’Ordis a qui tothom coneixia arreu de la Plana com Sidro d’Ordis (com no podia ser d’altra manera, ben mirat).

Sidro posseïa totes les qualitats que han fet dels masovers i treballadors rurals empordanesos en general l’enveja de la resta de mortals. La seva baixa estatura i corpulenta complexió, les mans molsudes, les galtes vermelloses i el frondós pelatge del seu pit eren els trets característics que el diferenciaven de la resta de la humanitat, que li permetien pertànyer a l’humil però a la vegada elitista casta dels pagesos de la Plana.

Sidro portava una vida assossegada a la seva vella masia, amb un treball continu i feixuc, però que realitzava de bon grat. Es llevava a trenc d’alba, amb el cant del gall, i després d’esmorzar copiosament (normalment xuies i ous ferrats) es dirigia parsimoniosament a l’estable, on alimentava diferencialment tot el bestiar segons els seus requeriments calòrics i vitamínics.

Una vegada realitzada aquesta tasca era el moment de pensar en les vastes extensions de terreny de vorejaven el mas, vessanes i vessanes de fèrtils camps de conreu que requerien de la seva ajuda per facilitar l’orgànica riquesa que el bon Déu proveïa.

Era en aquest moment quan Sidro d’Ordis obria la porta de l’estable i tot s’omplia d’una rutilant i majestuosa llum verdosa provinent del seu interior. Sidro entrava a l’estable i quan en tornava a sortir ja no era un humil conreador, sinó un rural heroi amb el poder i la protecció de Ištar. El masover i el seu tractor “John Deere” transmutaven diàriament en un únic ésser, un immens i eficient cyborg de conreu.

En colgar-se el sol, Sidro tornava el tractor al seu jaç i ell es dedicava a la tasca que més i millor l’omplia espiritualment i intel·lectual, la fruïció que tant l’assossegava, el que amb el temps acabaria essent la font de tots els seus mals però origen de la seva grandesa.

Isidre Toix, paradigmàtic masover empordanès, quan es ponia el sol encenia la llar de foc i llegia, durant hores i hores, llibres de refranys catalans.

La seva afecció va créixer durant anys fins fer-se completament incontrolable. Sidro descuidà totes les tasques que tant de bon grat feia temps enrere. Les males herbes envaïren els camps mentre les blanques carcasses d’aus i remugants restaven perplexos a l’estable en una eterna espera.

Però arribà el moment en què cap dels llibres que el pagès llegia li facilitava nous coneixements, nous refranys amb els quals calmar el seu irrefrenable afany de sapiència popular.

Fou llavors quan l’esperpèntic empordanès arribà a la fàcil conclusió que ja res més podia aprendre de simples fulls de paper, era necessari en aquest punt de la seva formació i enriquiment personal sortir a buscar els coneixements necessaris entre la multitud de plebeus refranyístics que pul·lulen per la Plana.

El més preocupant és que també resolgué instruir la molt neolítica població empordanesa, poc cultivada en el molt imprescindible camp dels refranys.

Així doncs, una vegada decidit , enfundà la immaculada barretina i els brunyits esclops, s’ajustà la faixa i s’enfilà al seu fidel tractor “John Deere”, al qual passà a anomenar afectuosament “Jo’t Diré”.

Enrere quedava el molt benvolgut mas de Sidro, enrere deixava anys i panys de plàcids records. Cal també remarcar que Isidre Toix féu honor a tot el que d’ell els seus coneguts haurien esperat fins l’últim moment... sí, deixà les claus sota l’estora de l’entrada.

Fou recordat durant anys el moment en què el sumptuós Sol empordanès empal·lidí eclipsat pel naixement d’un altre astre de naturalesa igual de noble. Serà sempre recordat el moment en què naixé, en un humil i polsegós camí forestal, el definitiu redemptor del poble. Lloem Pompeu Fabra... Sidrot de la Plana és nat.

Ordis: En realitat no hi ha paraules, però es pot intentar... Heu vist “Parc Juràssic”? Hi podeu treure els dinosaures i posar-hi empordanesos sense ullals.

Empordanès: Ésser humà que és clarament superior a la resta en sentit físic, intel·lectual i genètic. Recents interpretacions erudites de la Bíblia suggereixen fins i tot el seu origen diví anterior al Déu de la barba blanca, el qual seria en realitat “un mandat” que els porta cafès. Exemple: Jo (...somriure de modèstia...).

Ištar: Divinitat accàdia bastant curiosa. Es veu que quan van començar a manar els assiris es va deixar barba i es féu puta (els déus accadis ja les tenen aquestes coses, no te’n pots fiar). Aquesta pilosa transmutació és l’origen de la coneguda resposta de les geishes a les peticions de fel·lació (“Que potser em prens per una assíria barbuda i immoral?).

John Deere: Increïblement hàbil enginyer. Només se sap d’ell que era daltònic, va morir d’un atac agut de dislèxia perplexicogènica quan li van preguntar perquè pintava els tractors de color verd i no vermells, com ho feia tothom.

Cyborg: Inútil mescla d’organisme biològic i màquina. Quan ha dinat necessita un canvi d’oli, cosa bastant molesta, la veritat. Avís: No intenteu soldar el gos a un scooter, no és això.

Esperpèntic: Si t’ho trobes pel carrer, o t’ho mires dos cops o no t’ho creus (i encara et queden bastants dubtes).

Neolític: Pedra nova. Són molt millors les paleolítiques, ja que de tothom és sabut que ja no es fan pedres com les d’abans. Avantatge: Aire condicionat opcional (gratuït segons les promocions estivals de pedres, informi’s al seu concessionari Neolithos® habitual).

Pompeu Fabra: No sabem ben bé qui era ni si va existir de veritat. En realitat, només en sabem una cosa: no sabia res de química (o al menys això diuen els meus apunts d'Enzimologia i Química de Proteïnes...).