Set anys més tard arribà
al poble del compte, que ja tenia el fill feliçment casat amb una
bellíssima princesa escandinava, la pesta llargament demandada pel
venjatiu bisbe. La pesta negra era ja com de la família, la verola
cansava de tant freqüent, la sífilis no tenia res d’original, i no
parlem ja de la gonorrea guineana (d’allò més quotidiana), la meitat
dels habitants del regne havien perdut les extremitats a causa de la
lepra... així que la venjança del bisbe arribà en forma de riu priònic.
Ja veieu que si una cosa no se li pot negar al bon catòlic és
l’originalitat de demanar a l’Altíssim un agent infecciós d’allò més
novedós i ric en aminoàcids.
Evidentment, el relat no guardava cap tipus de relació amb la denominació del poble, però Sidrot semblà no adonar-se’n. En agraïment a l’ancià Nyonet començà el bon masover a recitar refranys de manera ininterrompuda durant cinc llargues hores.
Els quatre deixebles humans del pagès, ja farts de les dites que aquest benintencionadament pronunciava i amb un dolor cefàlic increïblement intens, es posaren d’acord i abordaren el tractor del mestre com un sol home. Retiraren del contacte les claus i oferiren un tracte al refranyístic masover.
– Ieeeep, eloqüentment pesat mestre! Una justa avinença li oferim. Les claus ens comprometem a tornar-li a canvi de la seva promesa de refrenar el seu instint refranyer. En cas de no acceptar la nostra, creiem, justa proposta, el camí haureu de continuar sobre els vostres molt il·lustres peus.
Sidrot de la Plana, en veure les serioses cares dels seus nobles seguidors, i ja notant el munt d’ulls de poll que li provocarien de ben segur els seus esclops en el trànsit pels desarreglats corriols de la Plana, veié que no podia fer res més que acceptar la proposta.
Una altra vegada amb Jo’t Diré en marxa, Sidrot no se sentia gens dolgut amb els seus intransigents deixebles, ans al contrari, els estava immensament agraït per haver-li donat aquella oportunitat de superar-se a ell mateix i millorar deixant de banda el seu bon vici.
