Per una banda, em dirigeixo a un munt de gent que en els millors dels casos sap com em dic, tot i que la majoria amb prou feines em podria endevinar, tan sols intuir, el sexe. Quin interès podeu tenir, tots vosaltres, en el què sento? Llegireu el post amb més o menys profunditat i passareu al següent, per finalment anar a sopar, dormir, dutxar-vos, o pot fins i tot ser que tanqueu la finestra del navegador per continuar treballant o estudiant. Ja sé que en aquest cas no hi ha res de dolent, en el fons d’això és del què es nodreix aquest món, retroalimentat de voyeurs i exhibicionistes. Però no sóc un exhibicionista, no acostumo a parlar obertament de mi, més enllà d’ambigüitats o trivialitats només heu rebut de mi dosis més o menys elevades de ficció. Canviaré així la direcció del blog, aniré per racons que fins ara no només mai m’han atret, sinó que més aviat sempre he rebutjat? A la merda, mentre pugui parlar dels meus sentiments tal com ho he fet fins ara, en aquest mateix post on en un principi ells havien de ser l’eix vehicular i on encara no han sortit, ja m’està bé. I encara que no fos així, un post d’aquest estil representaria menys d’un 1% del conjunt de Iósódéu, de manera que estadísticament podria afirmar que no n’hi ha cap (com que p<0.01... m’encanta, l’estadística, en casos així).

Més preocupant, o al menys més interessant, és l’altra part. Perquè hi ha un nombre indeterminat de persones que em llegeixen i em coneixen en més o menys mesura. No només em criden “Pere!” pels passadissos, sinó que quan veuen “(!!!)” en algun lloc pensen en mi, riuen quan sóc gesticularment desagradable amb ells, em pregunten si em passa res i em miren de reüll amb preocupació quan els dic que no… Des dels que he pogut conèixer per casualitat als que han vessat un munt de llàgrimes per culpa meva. No estic del tot segur de fins a quin punt puc voler que tota aquesta gent trobi aquí el que no troba parlant directament amb mi, de la manera que sigui. Si habitualment sóc reservat i procuro no exterioritzar en excés el que porto dins (bé, de fet, no puc evitar aquesta exteriorització, acostumo a ser molt expressiu; el que em reservo, fins i tot amago, són les motivacions, la causa dels meus estats d’ànim, sobretot dels dolents) no seria lògic airejar-ho sent conscient que serà fàcilment accessible a qui d’altra manera se’n veu privat tot i conviure directament amb mi. I és en aquest punt on arribo a aquell punt tan habitual, però no per això menys cert, en què es diu “Però és el meu blog i faig en ell el que vull”.

I després de tot això us puc dir a tots, als que no teniu ni idea de qui sóc, als que només coneixeu les meves paraules, als que parleu amb mi habitualment sense haver compartit més que una pantalla, als que em saludeu, als que rieu amb mi, als que m’estimeu, que dins meu sóc una llàgrima.

I és que, ben mirat, aquest post no és massa res més que una altra volta de rosca a un dels temes més habituals per aquí, i que si no recordo malament encara no havia tractat gens... “Per què escric aquí? Quin sentit té?”