Desapareixo, enduent-me'n tot allò que per tu era, tot allò que vas involuntàriament contribuir a crear. La il·lusió, els somnis, l’esperança. Somriures solitaris en una mirada perduda. Desapareixo.
Faig de mi una figura difusa, un record evanescent, un lloc sense nom, potser un nom desubicat. Fonc realitat amb sentiment, em fusiono amb el desig, l’acompanyo en la seva irreal existència esdevenint un alè d’etèria, nímia, finalment digna desesperança.
No em trobis a faltar, tot i que qui em va originar ho faria.
