La feina m’ha tingut avui totalment absort. La necessitat d’atenció i concentració en realitzar una tasca nova i en part desconeguda. Preparada, però sempre sobre un simple paper. Amb els inevitables imprevistos que sorgeixen sobre la marxa, que obliguen, per una banda, a intentar entendre què ha passat, i per l’altra, a trobar la millor manera de solucionar-ho i retrobar el fil que marca el guió escrit. L’odi que aflora, gradualment i inevitable, vers un ió metàl·lic bivalent.
I enmig de tot, les necessàries escapades. La ració de Photoshop. La perplexitat per una conversa inexistent. Somriures amb els ulls tancats. Un ahir intermitent.
Veure la foscor final d’aquest dia que s’acaba em fa témer veure algun dia la foscor pròpia, i en mirar enrere cap a tot el viscut resseguir el camí d’una vida insípida. Però els ions metàl·lics bivalents en el fons són prou simpàtics, si els tractes bé, i les escapades abracen gairebé totes les combinacions de sabors.
