La primera pega que hi vaig trobar és que per alguns detalls, com ara la transcripció de les que considero millors frases de la pel·lícula, es necessita una memòria que no tinc (sobretot en el cas de pel·lícules vistes al cinema). A més, les tres primeres em van portar un temps que no sabia si podia dedicar a absolutament tot el que veiés. Però aquests són problemes secundaris que no van influir massa en la decisió que vaig prendre d’aturar el “Cinema Innecessari”. El que realment em va fer decidir, només sis dies després de la primera crítica, va ser el convenciment que jo no estic capacitat per realitzar una crítica d’una pel·lícula. Intentaré explicar-me el millor possible... Entenc el cinema com un fenomen totalment subjectiu, en el qual prenen part múltiples factors, alguns dels quals poden ser totalment incontrolables. No tinc cap tipus de coneixement tècnic, ni conec a fons el procés cinematogràfic, de manera que els meus anàlisis crítics s’han de basar necessàriament en consideracions personals. I aquí hi tenen molt a dir la manera com he sigut educat, el que he pogut llegir relacionat amb la pel·lícula, la idea que me n’hagi fet abans de veure-la, el coneixement que pugui tenir dels implicats (director, actors...), el que hagi dinat aquell dia o els dies que fa que no vaig al lavabo (per posar uns pocs exemples). Això és necessàriament diferent no només per cada persona que vegi la pel·lícula, sinó fins i tot per mi mateix en diferents moments. Així doncs, veig pràcticament anul·lada la meva capacitat de judici cinematogràfic, no tinc cap tipus d’autoritat per dir “És la millor pel·lícula de l’any” o “Faria vomitar a qualsevol mínimament intel·ligent”. De la mateixa manera, odio profundament (!!!) la manera com es diu “en aquesta seqüència el director pretén...”. En alguns casos pot resultar evident, i ho puc (ho he de) acceptar en cas que sigui coherent i necessari amb el desenvolupament de la història, però mai en coses plenament subjectives, com ara les interpretacions de crítiques o consideracions morals amagades en la manera com aquell extra que surt al minut vint-i-set agafa la tassa de cafè.

Però crec que és bastant evident que deu mesos després de l’última “crítica” no em posaré a justificar-me, sinó que crec que és bastant clar que si avui escric això és perquè vull donar-vos més “Cinema Innecessari” (que n’hi ha molt). Com he dit, no em veig capaç d’indicar-vos les millors pel·lícules, ni d’explicar-vos què amaga cada una al seu interior, però (sempre hi ha un “però”, en aquest punt d’aquest tipus de frases...) puc afirmar, sense cap tipus de por d’equivocar-me, que us puc transmetre les sensacions que m’han creat en veure-les, si m’han agradat o no, i per què, però tenint sempre clar (tant per part meva com per part vostra) que no faig més que explicar-vos una experiència subjectiva, i que si dic que avui he vist un trunyo, aquest serà fonamentalment diferent al que pugueu veure vosaltres, fins al punt que veieu una autèntica obra mestra. I ben mirat, no és això una de les millors qualitats del cinema?