Arriba l’Olaya i saluda. “Hola, pets!”. Contraataquem. “Hola, petarró!”. “Hola, caramel!”. Però en aquestes batalles l’Olaya sempre surt victoriosa. “Hola, pastissets!”.
Arriben més paràsits, ara en Gerard, que em demana que li posi unes mostres al liofilitzador. I que el netegi, el connecti, el posi en marxa, prepari les mostres i les posi, per després controlar que tot vagi bé. Cabron... Preparo els cultius, els poso a l’incubador i començo a muntar el Minitan. Tros de merda d’aparell que si li treus l’ull de sobre t’engega la feina de la setmana. Tinc gana. Tinc gana. Vaig a buscar gel per mantenir la mostra amb la qual treballo en fred. Algú ja s’ha tornat a endur la pala del gel, i quan estic amb mitja caixa plena ja pràcticament no tinc sensibilitat a la mà dreta. Penso coses lletges. Me cagu’m el puto desgraciat que se n’ha endut la pala, que ja em dirà per què la vol, i si s’ha despistat la podria tornar i no esperar a demà tornar-ne a venir a buscar, i llavors despistar-se altra vegada, i si ha quedat colgada me cagu’m qui l’ha deixat dins, que és de sentit comú que llavors queda enterrada i es perd...
Merda! Però el dia avança tranquil·lament i inexorable. Tinc gana.
