Una història d’amors imaginaris i d’amors frustrats. Una història de gluten amb i sense sucre de llustre. Una història rural i una història de ciència ficció. Una història divina. Una història mutant. Una història estranya. Una història monstruosa. Una història tendra. Una història farcida de meliquisme, narcisisme, autocomplaença i elevada significància masturbativa. Una història a la qual sovint falten paraules. Una història que se les inventa. Una història en la qual gradualment, inadvertidament i inexorable, he deixat de ser-ne dominador per fer-me’n autor, i on estic ja deixant l’autoria per esdevenir-ne un (simple) personatge més.
Una història però, que encara que massa sovint no ho sembli, està feta gairebé completament per a vosaltres, els qui la llegiu. Sí, de veritat. Darrere tota aquesta immensa capa de “jo” inintel·ligible s’hi amaga un enorme desig d’agradar a qui hi arriba. Em nego però a fer-ho de manera fàcil o convencional. Sóc estrany, i per molt que vulgui agradar-vos, el que surt de mi no pot ser-ho menys.
En aquesta història, els superherois porten esclops, els símbols es perverteixen, Déu és (?) una coliflor, els bisbes es reprodueixen per gemmació, els croissants odien les ensaïmades de manera visceral, la Mariona és una excusa, l’odi és emoció continguda, els mòbils vells s’escapen per evitar ser destruïts, hi ha una malaltia anomenada “grip hippy de merda” i una altra anomenada “sífilis cabrona”, els renecs poden ser un exercici de subordinació i conjugació, les paraules boniques s’amaguen (però existeixen), el cinema pot ser tan compulsiu com intermitent, hi ha ja 360 irregulars capítols, les impressores es poden utilitzar amb finalitats bèl·liques, un berenar pot originar tota una mitologia, Iósódéu es diu Pere i la categoria “general” s’utilitza només el dia tres d’abril. A ser possible, a dos quarts menys cinc de dotze de la nit.
(Aniversari d’aquest bloc.)
Gràcies.
