Avui m’he llevat amb ganes de construir una frase que contingui les paraules palpament i prostàtic. No he tingut encara ocasió de fer-ho, però les dues no paren de donar voltes i més voltes dins el meu cap. Tenen lloc per fer-ho, no hi ha res dins que les molesti massa. A més, a mesura que ha anat avançant el dia ha sorgit, i ha anat augmentant exponencialment, la necessitat de buscar una excusa per crear la paraula finslaputapolladetot.
Estic finslaputapolladetot, si no fos dimecres em faria un palpament prostàtic, però com que difícilment canviaria res, me n’abstinc. Si fos persona, voldria plorar. Però com que sóc un biòleg molecular, he d’escollir entre els palpaments prostàtics sense anestèsia i trencar coses.
Agafo en Capatdemerda, obro la finestra i el deixo caure. No em molesto a mirar els resultats de l’acció, són només dos pisos, i si el gat és menys del doble de burro del que suposo que és, haurà caigut còmodament sobre les quatre potes. O sobre un gos. Amb lúdics resultats. Obro la finestra i miro avall. En Capatdemerda es llepa l’entrecuix tranquil·lament. Sempre m’ha meravellat aquesta capacitat contràctil, però no hi ha baralla interespecífica. Avorriment. Tanco la finestra suaument i em miro el dit índex. L’acosto al dit mig, fins que es toquen. Els miro atentament. Els moc a la vegada. Endavant. Enrere. Endavant. Enrere.
Mentre moc violentament el cap, en una negació corporal dirigida al cervell, una revolta fisiològica, dels esfínters contra les neurones sensitives, aparto la mà separant els dits. Camino fins la porta. L’obro. Baixo les escales fins el carrer. Per variar, em sento violent amb el món, de manera que el fet d’haver-me oblidat la cartera al costat de la tassa del vàter serà totalment obviable.
