Resulta que a en Tom i a la Mar, se’ls ha acudit la idea de crear un conte compartit. Després de que en Tom en fes un primer tros, l’ha passat a la Mar, aquesta a la Bitxo, i la Bitxo a El Pensador i el Pensador a la Júlia, la Júlia al Frederic, el Frederic a Nimue, Nimue a Giorgio Grappa, Giorgio Grappa a Frannia i Frannia ha passat la responsabilitat a Vullunfestuc. En acabat, això ha anat a parar a les mans de la Berta i el Lluís, i després a en Dav, que ho ha passat a Ronals i aquest a l'Aina. El conte ha continuat amb l'Aladern, l'Isnel, en Dhamma, en Chaland, la Leanan, la Vitona, la Iuki, la Merry Cherry, en Garf4 i en Rock'n'roll, per finalment caure a les meves mans, i d'elles se'n va cap a les de LmeWMoN.
Aquí, el conte sencer.
Noi alçà la cella dreta, i tot seriós, amb l’esguard ombrívol, replicà al senyor Límit.
- Però no és menys cert, lleugerament apreciat senyor, que l’infinit no té sentit més enllà de la Noi alçà la cella dreta, i tot seriós, amb l’esguard ombrívol, replicà al senyor Límit.
- Però no és menys cert, lleugerament apreciat senyor, que l’infinit no té sentit més enllà de la seva incomprensió, i que per tant és per definició indescriptible?
La templa dreta del senyor Límit palpità, i la seva parpella dreta es mogué espasmòdicament durant uns instants. I tot seguit s’abaixà els pantalons fins l’alçada dels turmells, tot deixant al descobert uns genitals profusament infinits.
- Em dóna la raó o em fa oferiments il·lícits, senyor Límit? – Preguntà Noi, tot apartant la mirada.
- De fet, era una baixa tècnica de distracció, a la qual m’he vist obligat a recórrer en no ser capaç de rebatre el vostre argument, que posa de manifest la innecessarietat de la meva funció.
Espasmes maxil·lars acompanyaren els de les parpelles, mentre petites i tímides llàgrimes s’escolaven per les seves galtes des dels seus freds ulls. Humiliat, havent-se revelat innecessari i amb els pantalons abaixats, s’ensorrà. Noia el mirà amb tendresa, i magnànimament es compadí d’ell.
- Has estat innecessàriament cruel, Noi. És que potser tu hauries fet millor la feina d’aquest bon home?
En oir les paraules de Noia, Límit aturà el seu plor. Els seus ulls deixaren de brillar a causa de les llàgrimes, i començaren a rutilar misteriosament. S’atansà a Noi. El mirà de dalt a baix. Somrigué. Es posà la mà dreta a la butxaca dreta de l’armilla. I oferí el seu puny clos a Noi.
Noi mirà Límit.
Noi mirà el puny clos de Límit.
Noi mirà el puny de Límit descloent-se.
Noi mirà el palmell de la mà de Límit.
Noi allargà la mà.
Noi agafà la clau que Límit li oferia.
- Que l’infinit vos salve, guardià de l’infinit.
I s’allunyà tot fent el pingüí.
- Però no és menys cert, lleugerament apreciat senyor, que l’infinit no té sentit més enllà de la Noi alçà la cella dreta, i tot seriós, amb l’esguard ombrívol, replicà al senyor Límit.
- Però no és menys cert, lleugerament apreciat senyor, que l’infinit no té sentit més enllà de la seva incomprensió, i que per tant és per definició indescriptible?
La templa dreta del senyor Límit palpità, i la seva parpella dreta es mogué espasmòdicament durant uns instants. I tot seguit s’abaixà els pantalons fins l’alçada dels turmells, tot deixant al descobert uns genitals profusament infinits.
- Em dóna la raó o em fa oferiments il·lícits, senyor Límit? – Preguntà Noi, tot apartant la mirada.
- De fet, era una baixa tècnica de distracció, a la qual m’he vist obligat a recórrer en no ser capaç de rebatre el vostre argument, que posa de manifest la innecessarietat de la meva funció.
Espasmes maxil·lars acompanyaren els de les parpelles, mentre petites i tímides llàgrimes s’escolaven per les seves galtes des dels seus freds ulls. Humiliat, havent-se revelat innecessari i amb els pantalons abaixats, s’ensorrà. Noia el mirà amb tendresa, i magnànimament es compadí d’ell.
- Has estat innecessàriament cruel, Noi. És que potser tu hauries fet millor la feina d’aquest bon home?
En oir les paraules de Noia, Límit aturà el seu plor. Els seus ulls deixaren de brillar a causa de les llàgrimes, i començaren a rutilar misteriosament. S’atansà a Noi. El mirà de dalt a baix. Somrigué. Es posà la mà dreta a la butxaca dreta de l’armilla. I oferí el seu puny clos a Noi.
Noi mirà Límit.
Noi mirà el puny clos de Límit.
Noi mirà el puny de Límit descloent-se.
Noi mirà el palmell de la mà de Límit.
Noi allargà la mà.
Noi agafà la clau que Límit li oferia.
- Que l’infinit vos salve, guardià de l’infinit.
I s’allunyà tot fent el pingüí.
