Ei, tu. Sí, sí, tu. Escolta'm bé, imbècil. El teu blog és una merda.
No és que no escriguis bé, ni que no parlis de temes interessants, ni que matis l'idioma a cada paraula, ni que siguis un feixista autoenganyat, ni que siguis un altaveu de partit camuflat, ni que no facis gràcia, ni que les teves anècdotes perdin ganxo fora de la situació o del teu cercle d'amics, ni que el teu equip de bàsquet amateur faci llàstima, ni que la meitat de les pel·lícules de què parles només les hagis vist en una llista de pel·lícules guais que tothom hauria de veure, ni el mateix però amb els llibres, ni que no se t'entengui absolutament de cap de les maneres, ni que siguis més raro que jo, ni que desconeixis les virtuts de la subordinació, ni que m'importi una merda com ho passen de malament els gossets orfes de la gossera de Can Polles de Baix, ni que facis que m'entrin ganes de fer-te menjar les ulleres de pasta, ni que siguis lleig/lletja a matar, ni que el meu cosí de tres anys dibuixi millor amb la punta de la seva petita polla que tu amb el ratolí, ni que m'entrin ganes de rebentar-te la cara cada vegada que presumeixes de ser un empollon repel·lent orgullós de ser-ho conscientment, ni que les baralles polítiques de poble siguin cosa més de bar, ni que no sigui de la teva colla d'amics, ni que pengis els mateixos vídeos del youtube que cinquanta blogs més aquest matí, ni que vulgui que mori d'una vegada el puto gatet dels comentaris, ni que siguin lamentables els comentaris-missatgeria instantània, ni que les teves fotos desenfocades i desenquadrades no siguin d'allò més trencadores, ni que blocat peti cada vegada que plou al Berguedà, ni que siguis una fleuma odiosa, ni que facis que em faci ràbia que una part dels meus impostos es dediqui a pagar-te el subsidi d'un atur que dediques a fer posts, ni que desitgi que els meus fills mai tinguin una professora com tu, ni que si vull fotre'm una palla prefereixi pornografia de veritat, ni que això que tu entens per "opinió" sigui en realitat "masturbatòria", ni que set dels teus últims deu poemes postpostpostmoderns siguin combinacions de tecles a l'atzar, ni que facis tots els memes que se't posen a tir, ni que si volgués una recepta a seques consultaria un llibre de cuina, ni que no m'interessi el linux ni el programari lliure per molt lliure i poc propietari que sigui, ni que siguis un escolanet que es creu qui-sap-qui perquè fuma porros al cau, ni que trobi patètic que un centre públic hagi de recórrer a un servei gratuït de blogs, ni que mai m'hagi molestat a aprendre el llenguatge sms, ni que en Bukowski o en Kerouac o en LeRoi no molin, ni que...
No, no és per res d'això. El teu blog és una merda, imbècil, perquè es creu que és alguna cosa més. Quin afany et mou, imbècil? Creus de veritat que serveix d'alguna cosa, tot el que hi fas? Que passaràs a la posteritat? Que ho publicaràs d'alguna manera? Que els teus amics i coneguts canviaran la seva consideració vers tu? Que guanyaràs un parell de polvos gratuïts i fàcils? Que et creixerà la polla? Que et donaran feina de tertulià o columnista? Que podràs deixar els antidepressius?
Jo te la xupo si tu me la xupes.
Jo em menjo la teva merda si tu et menges la meva, i junts compartirem com n'és de bona.
I ens seguirem convencent de la il·lusió que aquí no hi venim a passar l'estona, no fem el que abans hauríem pogut fer sobre paper enganxat amb una xinxeta en un plafó, que aquí no venim a perdre el temps. Continuarem fent créixer la mentida que aquí estem fent alguna cosa de veritat. I ens la creurem, com hem fet fins ara.
