Perdent la perspectiva se'm fa ben difícil entendre les motivacions que em devien portar a obrir un blog. Crec que l'únic tret que puc compartir amb el blocaire tipus és l'autocomplaença. El típic "si m'hi arribés, no necessitaria blog".
Per la resta, una merda.
No tinc cap mena d'aspiració artística o literària. Potser per pura i simple incapacitat. Potser perquè crec que amb el camí que he escollit fins ara les aspiracions artístiques o literàries han d'esperar, per tenir un lloc.
No tinc tampoc cap tipus d'afany exhibicionista. Més aviat al contrari, arriba fins i tot a irritar-me, aquest tipus de comportament. Igual com m'importa una gran merda la vida de l'altra gent, espero que a la resta del món li importarà una merda la meva grisa vida.
A més, manifesto certes deficiències socials, una mena de sociopatia, de les que no porten a reclamar l'atenció d'estranys.
I per si tot això fos poc, després de tres anys de blog continuo sent una mena d'analfabet funcional en temes de la xarxa. No tinc ni idea d'html ni polles per l'estil, no sóc capaç de personalitzar-me el blog de manera decent ni d'introduir totes aquestes xorrades que tan útils i xules poden ser.
Però tot i així, mai subestimeu el poder de l'autocomplaença. Si és capaç de mantenir-me durant més de tres anys per aquí, encara que sigui de la manera difusa d'aquests últims mesos, pot fer coses molt pitjors.
Aneu amb compte. Amb molt de compte.
