Atenció, nens i nenes, perquè avui el tema del dia és...
Sovint em pregunto si els madrilenys no seran tots venedors de pisos frustrats. Només així s'explicaria que siguin capaços de vendre amb tant d'orgull la seva ciutat i els seus punts forts. La Puerta del Sol, la Cibeles, el Rastro, l'Oso y el Madroño, l'Almudena, la Puerta de Alcalá, el Km0, les Torres Kio... són tot fraus de proporcions monumentals. Després de dos mesos aquí, i davant de la impossibilitat d'explicar massa res amb sentit o que valgui la pena, em decideixo a iniciar aquesta sèrie de posts relacionats que tinc en ment des de fa una bona colla de dies. Avui, el Rastro.
El Rastro és una de les visites obligades de Madrid. El seu caràcter entranyable, la seva constància, la seva enorme extensió, el magnífic ambient que s'hi viu, la seva llarga història i els pintorescos carteristes el fan totalment ineludible. Ningú pot marxar de Madrid sense que li hagin fotut la cartera a la Ribera de Curtidores o a la Plaza de Cascorro. Així doncs, amb la il·lusió d'un nen de comunió em vaig llevar en ple diumenge a dos quarts de nou del matí (s'ha de matinar, si vols poder passar!), em vaig omplir la cartera de bitllets, me la vaig posar a la butxaca del darrere dels pantalons i vaig pujar al metro. Línia 10 fins Alonso Martínez i amb la 5 fins La Latina. En sortir, l'inici del Rastro es va obrir davant dels meus ulls, i aquí va començar la realitat.
El Rastro de Madrid no és un enorme mercat d'antiguitats i coses velles i/o inútils. El Rastro de Madrid és un mercat (a seques) amb antiguitats i coses velles i/o inútils. A mesura que anava passant parades i parades de roba, bijuteria i més roba, Ribera de Curtidores avall, anava pensant que en l'enorme, vasta extensió del Rastro hi havia lloc per tot, des de la dentadura de fusta del sXVIII fins els jerseis, de ratlles negres i qualsevol color que no combini bé amb el negre, que porten absolutament tots aquells que diuen no guiar-se per modes ni corrents estètics. En veure un carrer transversal ple de bobines de DVDs i llanternes de piles vaig pensar que era realment així, però deu metres més enllà continuaven les ratlles negres i liles. Una mica més enllà, sí, uns quants mobles vells. Quatre caixes de taronges plenes de poms de porta. Un cavall de fusta i tres nines de les que fan por quan les veus a ca l'àvia quan tens quatre anys. I més jerseis de ratlles. Un avi em va fer creure que havia arribat al que buscava, en veure'l dret davant d'un mocador estès al terra on hi havia dues caixes de mistos esgrogueïdes i mitja ràdio a piles, tot fent ballar mitja dentadura postissa amb la llengua, amb una meravellosa habilitat, per tota la boca. Dreta, esquerra, amunt, avall, esquerra, amunt... Però just quan li anava a preguntar preu per la dentadura vaig notar l'olor d'encens. Tot engegant la senyora dels penjolls de llauna i les espelmes de maduixa, vaig continuar carrer amunt. Quan el carrer va acabar, el Rastro va acabar.
Es pot entendre que una fórmula tan exitosa, que atreu milers i milers de clients cada diumenge de l'any s'obri a noves possibilitats comercials. Però convertir un mercat peculiar en un mercat com n'hi ha tants d'altres i continuar-lo venent com el que no és només es pot anomenar d'una manera.
Estafa monumental.
El Rastro de Madrid no és un enorme mercat d'antiguitats i coses velles i/o inútils. El Rastro de Madrid és un mercat (a seques) amb antiguitats i coses velles i/o inútils. A mesura que anava passant parades i parades de roba, bijuteria i més roba, Ribera de Curtidores avall, anava pensant que en l'enorme, vasta extensió del Rastro hi havia lloc per tot, des de la dentadura de fusta del sXVIII fins els jerseis, de ratlles negres i qualsevol color que no combini bé amb el negre, que porten absolutament tots aquells que diuen no guiar-se per modes ni corrents estètics. En veure un carrer transversal ple de bobines de DVDs i llanternes de piles vaig pensar que era realment així, però deu metres més enllà continuaven les ratlles negres i liles. Una mica més enllà, sí, uns quants mobles vells. Quatre caixes de taronges plenes de poms de porta. Un cavall de fusta i tres nines de les que fan por quan les veus a ca l'àvia quan tens quatre anys. I més jerseis de ratlles. Un avi em va fer creure que havia arribat al que buscava, en veure'l dret davant d'un mocador estès al terra on hi havia dues caixes de mistos esgrogueïdes i mitja ràdio a piles, tot fent ballar mitja dentadura postissa amb la llengua, amb una meravellosa habilitat, per tota la boca. Dreta, esquerra, amunt, avall, esquerra, amunt... Però just quan li anava a preguntar preu per la dentadura vaig notar l'olor d'encens. Tot engegant la senyora dels penjolls de llauna i les espelmes de maduixa, vaig continuar carrer amunt. Quan el carrer va acabar, el Rastro va acabar.
Es pot entendre que una fórmula tan exitosa, que atreu milers i milers de clients cada diumenge de l'any s'obri a noves possibilitats comercials. Però convertir un mercat peculiar en un mercat com n'hi ha tants d'altres i continuar-lo venent com el que no és només es pot anomenar d'una manera.
Estafa monumental.
