El fet de ser plenament conscient que res d'allò tenia sentit no el va aturar, ni tan sols momentàniament.

, va continuar acariciant el bacallà fins que li va sortir pèl i se'n va anar corrent (el bacallà, clar, no ell, que ja tenia pèl i podia córrer varis dies abans que el bacallà). I de fet així ho havia fet, feia exactament set dies que corria. Set dies no aleatoris, ja que havien estat set dies coincidents amb els set primers dimecres de quaresma. De la quaresma del 1458, una de les més plujoses del segle ics ve baixa, segons el Google i dues fonts més no consultades.

Us podrà costar de creure, però el primer registre bibliogràfic dels problemes pluviomètrics de l’Anoia data, precisament, del 1458, en una inscripció bastant críptica del tercer capitell començant per l’esquerra de l’altar de l’ajuntament de Sant Jaume de Llierca. Avui no plou a Igualada. No se sap si aquell dia va ploure o no, a Igualada, però si ho diu en Guillem, així ha de ser. I així és.

així és que quan m’obligava a no començar les frases amb un i no les començava, i tot resultava més confús. I bastant menys informatiu. Tot s’ha de dir. Però una de les màximes periodístiques diu que tot el que s’ha de dir de manera poc informativa es pot gravar en un capitell. No ho he entès mai del tot, però funciona. , que li diguin al meu picapedrer. (filldeputa) Creia realment tardar més que això, però pel que sembla no em conec encara el suficient. La meva part fosca m’acapara l’hemisf

Atenció, nens i nenes, perquè avui el tema del dia és...

Ahir hi vaig tornar, sí.
Ahir vaig tornar a la Puerta del Sol i vaig tornar a contemplar aquella abominació estètica i conceptual que és el Bear & the Madrone. L'Oso y el Madroño. Un dels més enormes orgulls d'aquesta ciutat. Sí. Sí, així, sense vergonya ni res que s'hi assembli. Monument, fins i tot n'hi ha que en diuen. Imagineu. No he sentit mai ningú, ni persona ni mitjà, referir-s'hi amb el nom d'art, i és que suposo que fins i tot els madrilenys tenen un petit sentit del ridícul amagat per alguna banda, entre calamar i calamar.
Sí, n'estic gairebé convençut que n'han de tenir per alguna banda. Fins i tot un poble capaç d'agafar el seu símbol i convertir-lo en la més horrible massa de bronze té el dret al benefici del dubte.

Avui pensava que seria potser no altament probable, però sí altament desitjable, que si mai se'm passés pel cap robar la puta escultura dels collons i vendre'n el metall a pes a uns gitanos d'Alcobendas ningú se n'adonés mai. Segurament això no passaria, ja que massa gent es fotografia al peu d'aquesta aberració, i en algun moment o altre algú veuria que no fa ombra.
Així doncs, davant la dificultat de mantenir l'operació en secret, caldria buscar alternatives. Així doncs proposo, que posats a fer caure en el ridícul els símbols de la ciutat, seria una bona opció utilitzar el molt prodigiós "arte del cambiazo" per canviar l'Oso y el Madroño de bronze per un Calamar Gegant de plàstic rosa comprat a un xino de Chueca.

"Tal que así":

Veure com alguns dels companys amb els qui he compartit una bona colla d'anys es posen ja, poc a poc, a escriure i van acabant les seves tesis em provoca una mescla de sentiments. Per sort, per alguns d'ells puc ser encara una miqueta útil, i em permeten que els faci la portada. No fa massa explicava el cas d'en Marçal, i avui li ha tocat el torn a l'Olaya. Per sort, els nostres gustos semblen ser més propers que en l'altre cas, de manera que avui no caldrà un referèndum no necessàriament vinculant per posar a prova diverses versions. Tot i això, m'interessa també la vostra opinió. Us agrada com ha quedat? Si la voleu veure amb més resolució només heu de clicar la imatge petita, i se us obrirà en una nova finestra a mida real, i si voleu dir alguna cosa podeu comentar sense por.

Atenció, nens i nenes, perquè avui el tema del dia és...

Ara que torno a estar a la gran capital (la de veritat, la del regne) és un moment totalment immillorable per reprendre la sèrie en la qual pretenc retratar els seus enganys. De moment només us he parlat del Rastro, i així qualsevol diria que és l'única estafa de Madrid. Res més lluny de la realitat, el que passa és que no tinc ni paraula ni regularitat, i havia deixat el tema abandonat en un racó.
Reprenent-ho, us parlaré d'una de les meravelles que em toca contemplar un parell de vegades al dia. La Molt Meravellosa Terminal de Facturació de Nuevos Ministerios.

Ara que això sembla haver-se convertit en un concurs a veure qui troba la sèrie més bona, més rara, o simplement una que encara ningú conegui, m'he decidit a recuperar un clàssic.

Northern Exposure (o Doctor en Alaska, com més us agradi) va ser una de les més grans sèries dels noranta, i per aquí hauria sigut alguna cosa més que una sèrie de culte si no hagués tingut la sort (o la desgràcia) de caure en aquell pou televisiu que encara ara és Televisión Española. Vaig provar de seguir-la vàries vegades, quan tocava, però em va resultar impossible de seguir, bé pels horaris, bé per la irregularitat. Sigui com sigui, per coses com Northern Exposure mai és tard.

Just ara he acabat de mirar el segon capítol del que ara coneixem com a temporades. El desè capítol de la sèrie.
Inicialment, em va semblar una bona sèrie, però no tant com recordava, ni tant com es diu. Però fins ara cada capítol sembla millor que l'anterior, de manera que en aquest desè capítol em té ja plenament fascinat. En la seva senzillesa pot ser tan plenament hipnòtica i fascinant que se'ns oblidi buscar per la BBC la propera meravella amb la qual presumir, vingui a cuento o no.

Una compra magnífica, realment.

He descobert que això de posar minienquestes al blog és una manera ben fàcil i ràpida d'omplir-lo sense necessitat de currar-se contingut. Encara més, si les enquestes no són teves.

Així doncs, sense cap tipus de vergonya us poso les últimes consultes populars que podeu trobar a www.aceriudellots.net. Voteu i gaudiu-les!

Sóc biòleg. Em vaig llicenciar el febrer de 2003, i aproximadament un any més tard vaig començar el doctorat amb una beca FPI associada a un projecte de l'àmbit de la biologia molecular. Enginyeria de proteïnes amb aplicacions en estudis relacionats amb el càncer, desenvolupament de noves vies en el tractament de la malaltia, en diuen.
En anglès hi ha una paraula meravellosa, i realment molt útil. Bullshit, diuen ells. Una increïblement gran merda punxada d'un pal, he de dir jo.

Una vegada vaig tenir la beca feia ja aproximadament set mesos que corria pel laboratori fent cosetes del que més endavant s'hauria de convertir primer en el meu diploma d'estudis avançats (DEA) i finalment en la meva tesi doctoral. Era una persona feliç. Imagineu, amb la llicenciatura encara calenteta, i treballant en el que més m'agradava, en el que havia estudiat durant (més de) quatre anys. El que tots desitgem, i que en certes disciplines costa més d'aconseguir que en d'altres. Bullshit.

Treballes com un puto animal, passes al laboratori tantes hores que al final fins i tot hi acabes integrant les estones d'oci. Per pura supervivència, per no perdre el cap i continuar sentint-te humà. Les coses no surten com se suposa que haurien de sortir, però no importa massa. La ciència és així. Una enorme puta babilònica. Sigui com sigui, treballar és ben bonic. Ets un privilegiat, no oblidis que estàs fent el que més t'agrada. Com que amb tot plegat no n'hi ha prou, suma-hi uns cursos de doctorat que més que riure foten pena, llàstima i vergonya aliena. Al final del primer any de beca, uns resultats in extremis que prometen haver trobat la línia a seguir, realment prometedors i que permeten fer un DEA (modestament) ben bonic. Perds l'estiu escrivint el puto treball. 100 pàgines. Als llocs normals, no n'ocupa més de 20, però aquí som així. En el fons m'agrada, m'ho prenc com una preparació perfecta per la tesi, si tot plegat m'ho trobés de cop al final em tornaria boig. Bullshit.

El DEA marca un abans i un després, per tothom, però encara més si després d'aquell punt tot va degenerant. Que el primer que facis després de presentar el DEA sigui obtenir els resultats que el desmenteixen no mola. No mola gens. Perdre un any en fer-ho mola encara menys. Anar a la deriva des d'aquell moment, donant cops a una banda i altra mentre el temps avança i es va acostant el final de la beca mola encara molt menys. Trobar-se a un mes i mig d'aquest final i no tenir res que valgui la pena, ja no en parlem.

Algú em podria explicar, arribats a aquest punt, què se suposa que m'ha de motivar a continuar fent el que estic fent. D'on he de treure les ganes per arribar cada dia al laboratori amb ganes d'obtenir bons resultats. On he de trobar la il·lusió per una tesi que ha de reflectir els fruits de més de quatre anys de treball.

La ciència és així. Tot acabarà reconduint-se. Al final els resultats hi seran. La tesi s'escriurà, es defensarà i tots somriurem quan arribi el moment. En el fons sóc un privilegiat, perquè estic (he estat) treballant durant més de quatre anys en el que realment m'agrada. Bullshit.

Arriba un punt on tota balança es desequilibra i derrapa per la dreta. No sé si és que ja no tinc tan clar estar treballant en el que realment m'agrada o si no estic fet per treballar en això o d'aquesta manera, però n'estic fart. Aquest no era el tracte. M'has robat la il·lusió en tu, puta babilònica. Segurament és més culpa meva que teva, però en el fons el resultat és el mateix. No tinc il·lusió, i això sí que mai t'ho perdonaré.

(I amb aquestes, ja fins i tot he perdut la destresa escrivint. A sobre...)

Ho intento, juro que ho intento amb totes les meves forces, si no ho aconsegueixo no és per culpa meva. Cada matí em llevo amb unes ganes enormes de fer un munt de feina, fer avançar la ciència, fer un be a la societat i totes aquestes coses que ens ensenyen de petits.

Però si quan connecto l'ordinador em trobo amb això...