Sóc biòleg. Em vaig llicenciar el febrer de 2003, i aproximadament un any més tard vaig començar el doctorat amb una beca FPI associada a un projecte de l'àmbit de la biologia molecular. Enginyeria de proteïnes amb aplicacions en estudis relacionats amb el càncer, desenvolupament de noves vies en el tractament de la malaltia, en diuen.En anglès hi ha una paraula meravellosa, i realment molt útil. Bullshit, diuen ells. Una increïblement gran merda punxada d'un pal, he de dir jo.
Una vegada vaig tenir la beca feia ja aproximadament set mesos que corria pel laboratori fent cosetes del que més endavant s'hauria de convertir primer en el meu diploma d'estudis avançats (DEA) i finalment en la meva tesi doctoral. Era una persona feliç. Imagineu, amb la llicenciatura encara calenteta, i treballant en el que més m'agradava, en el que havia estudiat durant (més de) quatre anys. El que tots desitgem, i que en certes disciplines costa més d'aconseguir que en d'altres. Bullshit.
Treballes com un puto animal, passes al laboratori tantes hores que al final fins i tot hi acabes integrant les estones d'oci. Per pura supervivència, per no perdre el cap i continuar sentint-te humà. Les coses no surten com se suposa que haurien de sortir, però no importa massa. La ciència és així. Una enorme puta babilònica. Sigui com sigui, treballar és ben bonic. Ets un privilegiat, no oblidis que estàs fent el que més t'agrada. Com que amb tot plegat no n'hi ha prou, suma-hi uns cursos de doctorat que més que riure foten pena, llàstima i vergonya aliena. Al final del primer any de beca, uns resultats in extremis que prometen haver trobat la línia a seguir, realment prometedors i que permeten fer un DEA (modestament) ben bonic. Perds l'estiu escrivint el puto treball. 100 pàgines. Als llocs normals, no n'ocupa més de 20, però aquí som així. En el fons m'agrada, m'ho prenc com una preparació perfecta per la tesi, si tot plegat m'ho trobés de cop al final em tornaria boig. Bullshit.
El DEA marca un abans i un després, per tothom, però encara més si després d'aquell punt tot va degenerant. Que el primer que facis després de presentar el DEA sigui obtenir els resultats que el desmenteixen no mola. No mola gens. Perdre un any en fer-ho mola encara menys. Anar a la deriva des d'aquell moment, donant cops a una banda i altra mentre el temps avança i es va acostant el final de la beca mola encara molt menys. Trobar-se a un mes i mig d'aquest final i no tenir res que valgui la pena, ja no en parlem.
Algú em podria explicar, arribats a aquest punt, què se suposa que m'ha de motivar a continuar fent el que estic fent. D'on he de treure les ganes per arribar cada dia al laboratori amb ganes d'obtenir bons resultats. On he de trobar la il·lusió per una tesi que ha de reflectir els fruits de més de quatre anys de treball.
La ciència és així. Tot acabarà reconduint-se. Al final els resultats hi seran. La tesi s'escriurà, es defensarà i tots somriurem quan arribi el moment. En el fons sóc un privilegiat, perquè estic (he estat) treballant durant més de quatre anys en el que realment m'agrada. Bullshit.
Arriba un punt on tota balança es desequilibra i derrapa per la dreta. No sé si és que ja no tinc tan clar estar treballant en el que realment m'agrada o si no estic fet per treballar en això o d'aquesta manera, però n'estic fart. Aquest no era el tracte. M'has robat la il·lusió en tu, puta babilònica. Segurament és més culpa meva que teva, però en el fons el resultat és el mateix. No tinc il·lusió, i això sí que mai t'ho perdonaré.
(I amb aquestes, ja fins i tot he perdut la destresa escrivint. A sobre...)
