Fa un temps que, en les rares ocasions en què aconsegueixo obrir els ulls mentre tot just clareja, i puc sortir de casa acompanyant els primers raigs de sol del matí, aturo sempre el cotxe al mateix punt del camí que surt de casa (o hi arriba, mai he sabut ben bé què és el que fa). Llavors miro amunt. M'encanta el cel quan encara no és del tot de dia, o quan ja no ho és del tot, o directament quan, bé sigui encara o ja, és de nit. Una capvespre empordanès en plena tramuntanada pot ser una de les vistes més precioses que puguem trobar al nord del Besòs (obviant, és clar, la seva riba esquerra...). La llum atramuntanada és diferent, i combinada amb els núvols esquerdats pel vent dóna uns efectes potencialment espectaculars. La nit és llavors neta, fresca, gairebé es podria dir que nova, i en ella els estels, que se n'adonen, brillen amb més força per no desentonar. I els matins... La llum és encara estranya, freda, arrossegada pel vent o ja caient suaument en la calma. Els primers raigs de sol ressegueixen els turons que no em deixen veure el mar a la llunyania, i fan brillar, refulgir, gairebé rutilar, les esteles blanques, impecablement rectes dels reactors de les forces aliades. Que Déu beneeixi Amèrica, la Unió Europea o qui sigui, però sisplau, passeu una mica més cap al costat... per Terol, per exemple, o millor encara, per les Açores.