Entrellaçant la part alifàtica dels residus conservats amb els triptòfans exposats a cada hèlix H3, mentre les càrregues positives es veuen compensades tant per la pròpia amfipacitat de les hèlix com per la presència, gens casual, d’aspàtics i glutàmics acuradament arrenglerats, s’albira un imminent canvi conformacional que permetrà, no sens despesa energètica, l’establiment de noves, tot i que previsibles, unions intermoleculars. I pesadament, en l’espai d’uns pocs armstrongs, en unes enormes deumilmilionèsimes de metre, una infinitat d’electrons reincidiran en la seva indeterminació, mostrant la seva naturalesa paradoxal mentre es reordenen ocupant llocs en els quals mai es troben. Estructures polipeptídiques es coordinen amb la gracilitat que els permeten els megadaltons de pes que acumulen, plegant els fulls, girant les hèlixs, torçant els girs, reordenant lleugerament els elements que, en últim terme, permeten la lliure catàlisi d’un nucleòtid trifosfatat, el qual esdevé momentàniament, en detriment propi, però en benefici plural, un simple però orgullós nucleòtid bifosfat.
Fa dies que Iósódéu creu sentir-se creatiu, i furga buscant la manera de fer-ho saber, potser fins i tot demostrar que té raó (cosa que acostuma a agradar-li bastant), però resulta que en Pere pot fer poca cosa més que pensar en ribonucleases, importines, línies tumorals, aminoàcids bàsics i tot un munt de coses molecularment estretingudes...

És possible que, sense acabar d'entendre exactament el que dius, em pugui excitar enormement? xD

No fotem, Jordi, que només em faltaria que el dia que hagi de llegir tesina el tribunal se'm posi calent...
Deu ser l'eròtica intrínseca de la biologia molecular, que em persegueix sense que me'n pugui alliberar...