A les dues de la matinada me n’he adonat que cent setanta no és un número, és una abstracció. Cent setanta són les vegades que em repeteixo el teu nom, els estels que em criden al seu costat, les gotes de rosada que m’aparto de la cara, els somriures il·lusionats en el meu rostre perdut. Són els cartells que em porten a tu, que m’indiquen el bon camí. Cent setanta és el nivell del meu desig, és el ritme al qual em batega el cor. Cent setanta és matemàticament una hora i mitja, si cent setanta varia entre cent vint i cent quaranta. Cent setanta pensaments perduts. Cent setanta besos ajornats. Cent setanta adjectius oblidats. Cent setanta carícies somiades. Són missatges que no s’escriuen, són posts mentals, una història intermitent, és una vida al teu costat.
Cent setanta som nosaltres, la distància que ens uneix.

torna'm-ho a dir mirant-me als ulls i ja veuràs com t'enxampi... ;)

K maku, no?