Després de tota una (curta) vida feliç, vaig començar a sospitar que potser no vivia en una pel·lícula de dibuixos animats.
Quan em donava un cop al cap, al seu voltant no hi apareixien estrelles ni planetes. Quan corria, les meves cames continuaven sent visibles, i no desapareixien en una espiral difusa (i a més mai guanyava les curses). Quan m’enamorava, el meu cor i els meus ulls continuaven (físicament) al seu lloc, i em vaig haver d’anar acostumant a la plana sonoritat de la frase “jo també t’estimo, però com amic”.
Els cotxes no són deformables. Els animals no parlen. Ningú explica les coses amb una cançó. Existeix el metal. La primavera (i la resta d’estacions) arriben gradualment i quan toca.
El temps, passa.
I si em tallen alguna cosa, no torna a créixer.

Potser sí que el vent, en comptes de fer flotar elegantment la meva cabellera, em despentina. Potser sí que la banda sonora pràcticament mai sona en el moment adequat. Però pensa que som afortunats de no convertir-nos en gel i trencar-nos en mil bocins, sinó, passariem per més d'una situació compromesa.

"I si em tallen alguna cosa, no torna a créixer"
Diga-li a l'home croqueta, això...