Intentar-ho és una manera llarga i complicada de fracassar.
Aquesta frase, si no ho ha estat ja, hauria de ser elevada a la categoria de cita per algú amb la capacitat de realitzar tan eminent transformació. Algunes coses començarien llavors a tenir un nou i inesperat sentit per un munt de persones (potser milers, potser milers de milions, depenent de l’entitat del personatge que la popularitzés), alliberades de la pesada càrrega de la responsabilitat. De la necessitat de l’èxit. De la possibilitat del ridícul innecessari.
Potser també se’ns permetria presenciar certs actes aleatoris, imprevisibles, innecessaris, sense cap mena de sentit. Ni caldria. Un món desinhibit. Un món en el qual Andrei Tarkovsky seria recordat com el mes gran bevedor comunista a l’oest dels Urals. Un meravellós món en el qual l’adolescent Ángel Acebes seria encara ridiculitzat per la seva sorprenent lloança de l’onanisme compulsiu, durant la seva participació en un reconegut show televisiu nocturn. El paradís dels sofàs. I persones emmotllades, fidels a ells i a ells mateixos. Un món construït sobre ciments de plaent cervesa. Freda.
Un món, en definitiva, en què jo no hauria d’intentar ajuntar paraules.

Intentem-ho? (però amb una bona cervesa a la mà...!)