Recordo haver-me sentit sempre, ja des de ben petit, instal·lat en una espiral interminable, recurrent i retroalimentable de provisionalitat. Mai he vist la meva situació dins l'escala vital de manera absoluta, sinó sempre d'alló més relativa, sempre m'he sentit en un trànsit d'un estat al següent. De ser "dels petits" a ser "dels grans", i altra vegada a ser "dels petits" per poder arribar a ser "dels grans". De ser dels petits del parvulari, aquells que amb prou feines si saben menjar solets, i ja no diguem anar al lavabo, a ser dels grans del parvulari, eminents controladors d'esfínters i coberts. De ser dels petits de l'escola, pollets amb el moc penjant i agafats cada matí a les faldilles de la mama, a ser dels grans de l'escola, bèsties prehiperhormonades recobertes de grans i amb inicis de fum als pulmons. De ser dels petits de l'institut, nens que es creuen adults tot i les evidències que apunten ineludiblement al contrari, a ser dels grans de l'institut, projectes d'adult amb projectes de responsabilitats i projectes de decisions individuals importants, fins i tot decisives. De ser dels petits de la universitat, amb dificultats per trobar aules i instal·lacions, a ser dels grans de la universitat, amb les cicatrius de mil batalles i discussions, aparentment preparats per l'emancipació i el món en general. De ser dels petits del laboratori, plens de dubtes i escassament capaços de seguir un protocol prèviament optimitzat, a ser dels grans del laboratori, referència i recurs dels que comencen.
Se'm fa estrany, molt, estrany, adonar-me que ja no sóc del tot un jove inexpert perdut entre cèl·lules i molècules vàries, sinó que des de fa un temps hi ha qui em pot considerar el veterà expert a qui recórrer en cas de dubte.
Veurem quant tarda a iniciar-se el proper cicle, i en què consisteix. La veritat és que em té bastant intrigat.

I què bé estaria poder fer un pas enrere per a estar segurs que podem fer el pas endavant...
:)