Geogràficament, només existeixen dues veritats universals. Venècia fa pudor i la capital del món és Vila-Sacra. I tot el que es desviï d'aquestes dues màximes és convenientment eliminat del continu espàciotemporal que compartim, a part d'ésser enviat a un infern no bíblic on qui hi arriba és cremat i sodomitzat per hordes fanàtiques de bavaresos borratxos.
I tot això ve d'haver-me passat la tarda amunt i avall. Fent coses amunt. Fent coses avall. Sense saber del tot on estic, ni si vaig, ni si vinc. I clar, si quan trobo deu minuts em poso a l'ordinador i obro un bloc de notes, llavors passa el que passa. I acabo parlant de bavaresos interdimensionals i em quedo així d'ample. Com qui no vol la cosa. Com qui se n'ha oblidat de subordinar i de qualsevol manera de fer frases compostes. I així va el món, quan només semblo capaç de començar les frases amb "I". Quin estil més poc acurat.
Millor que descansi. O que em posi a treballar altra vegada (la ciència del país i tots els vostres impostos segurament m'ho agrairien, però els poden sodomitzar trenta vegades els bavaresos d'abans).
Tercera via. Me'n vaig a cagar. Que abans m'he volgut tirar un pet i gairebé em cago, i no m'ha fet tanta gràcia com m'hauria fet si l'hi hagués passat a algú altre. A en Josep Cuní, per exemple. Sí, això hauria estat realment millor. Però és un blanc massa fàcil, gairebé ja massa recurrent.
Merda. Crec que tot plegat és una d'aquelles coses que valdria la pena no haver escrit mai. O simplement no publicar-ho mai. O simplement publicar-ho de manera lleugerament més anònima. És que no n'aprenc.

Hi ha coses que millor no aprendre, de veritat.

Veure Josep Cuní cagant seria un acte d'una poesia tan sublim que no es pot expressar en paraules