Jo tinc un do: no és un do musical ni és un do literari, tampoc és un do social ni és el do de fer sudokus fent el pi. El meu do consisteix en aparcar els cotxes en diagonal en les places de pàrking rectes sense que en surti ni una punta fora de les línies. Més o menys així:
A vegades, a més, creo tendència, i quan torno d’haver vist la peli al cine em trobo quatre cotxes aparcats en diagonal al costat del meu. Ho sé, sóc molt guai.
Flufy i Nana van tenir 37 fills, un nombre moderat si tenim en compte que eren conills. D’aquests 37 fills, 27 van morir sacrificats a mans del veterinari, 4 van morir de mixomatosi, un va morir d’un atac de cor provocat per un gos llebrer, dos van morir torturats per nens avorrits, dos més van morir enverinats per insecticida i només un va morir de vell. L’endemà del quart part de Nana, van capar a Flufy*.
Nana no va viure gaire més, d’un temps ençà les dents li creixien més ràpid que no pas les desgastava i va arribar un dia que ja no podia agafar el menjar amb la boca, la van haver de matar, pel seu propi bé.
Van passar cinc anys més i els nens de la casa van créixer prou com per no fer més cas del conill. Ara Flufy es trobava sol, coix, capat, vell i atrapat en aquell jardí per sempre més, mai es van deixar la porta oberta per accident, mai va tenir l’oportunitat de marxar i deixar-se caçar pel primer gatot o gos pollós amb qui es creués. Ja ningú li feia cas, tot just li llançaven de tant en tant un grapat de fulles de dineret i alguna garrofa seca, els únics plaers que li quedaven.
I el temps passava i Flufy continuava vivint, tothom es preguntava quan es moriria, però continuava vivint, menjant garrofes seques i recordant els prats que travessava saltironejant quan era jove.
The fini.
* m’he pres la llicència literària, no estic segura que als conills domèstics se’ls capi.
Aquesta novel•leta està parcialment inspirada, com no, amb la vida de la Tefnut i el Petit que no van fer mai res d'especial a part de moure el morro i les orelles tota l'estona, al cel dels conillets descansin.
El curs de la història d’aquella bèstia hagués anat per un altre camí si l’innocent Mireia, que es delia per complaure les seves criatures, no hagués tingut la brillant idea d’ensenya’ls-hi el miracle de la reproducció en viu i en directe, és a dir, si l’innocent i un pèl massa beneita Mireia, no hagués pensat que seria una “monada” trobar-li una “xicota” al conill.
X, ara rebatejat com a Flufy, es va trobar un bon dia amb una bufona i marroneta conilla d’orelles caigudes anomenada Nana davant dels morros. No se la va poder mirar gaire, de fet, no va tenir temps ni de preguntar-se qui era que ja la tenia a sobre, muntant-lo i arrancant-li clapes de pèl del clatell amb violència; qualsevol hagués dit que era ella la salvatge i ell el domesticat, quin geni de femella!
Fugint corrent i com va poder, X es va amagar en un cau que hi havia entre unes arrels d’heura per resguardar-se, ni que fos parcialment, de la fúria de la seva xicota. I allà s’hi va estar cinc dies i cinc nits sense sortir-ne ni per menjar ni per beure. Ja estava a punt de morir de gana i de set quan Mireia es va emportar Nana del jardí i la va tancar a la gàbia.
Des de llavors, sempre que portaven a Nana al jardí algú es quedava per vigilar-la fins que, mica en mica, hom creu que per motius hormonals, Nana va anar canviant d’actitud. Va arribar un dia que fins i tot es va deixar fornicar, tot i que mai va deixar d’atacar-lo ocasionalment fins la fi dels seus dies. Flufy i Nana ja eren el què se’n podria dir, i en termes “humanitzants”, un matrimoni.
aquesta història fins i tot comença a avorrir-me a mi...
Quan en Carles va sentir el conill sota les rodes va cridar “me cago en la puta verge!”. La Mireia immediatament el va renyar amb veu histèrica “Carles, cony, no diguis paraulotes davant dels nens!”.
I maltrobat fou el dia que la parella va decidir portar els nens a aquella calçotada de cosins segons! Maleïts els nens, que de dins del cotxe, no van parar d’insistir a recollir aquella bèstia agonitzant i a portar-la al veterinari d’urgències. I després què n’havien de fer sinó quedar-se-la a casa?
X ja es podia acomiadar dels amples prats verds i de la vida salvatge, ara es trobava, de cop i volta, coix de per vida i atrapat dins d’una gàbia que feia menys de mig metre de llarg i, encara molt pitjor, rebatejat amb l’estremidor nom de “Flufy”.
X, ara rebatejat com a Flufy, amb tota la bona fe de la qual disposava, va convèncer-se a si mateix que seria capaç d’adaptar-se a la nova situació. En un primer moment va semblar que tot millorava quan el van treure de la gàbia i el van traslladar al jardí: no tindria tot l’espai que hagués desitjat, però almenys hi estava relativament protegit dels depredadors, qui sap si amb el temps es curaria de la pota i podria fugir d’allà.
La cosa va per llarg...
El protagonista d’aquest conte, bategem-lo de moment com a X, va néixer al fons d’una cova fosca i càlida, en el sí d’una família nombrosa. Just en el mateix moment que ell agafava el seu primer alè, a vint quilòmetres d’allà, Jaume, vanagloriant-se secretament del seu enginy, li deia a la seva dona “Ai, Caterineta! Aquest conill amb xocolata t’ha sortit tan bo que crec que he de repetir un tercer cop!” tot apartant els plats plens d’ossets rosegats de la taula, asseient-hi la seva senyora i arromangant-li les faldilles. X era, doncs, orfe de pare.
X era, dèiem, orfe de pare; però això, lluny de causar-li traumes secrets només rebel•lats en etapes adultes, no li importà massa ja que els conills són poc donats a sentir lligams afectius amb els seus familiars.
Als sis mesos X se sentia feliçment afavorit per l’estadística: els membres de la seva família havien anat caient, un a un, sota les urpes de diversos depredadors o bé havien mort en l’última plaga de mixomatosi. Les probabilitats eren com eren, a X li havia tocat viure.
Als sis mesos X es creia invulnerable, immortal, un mascle jove ple de vigor, preparat per afrontar qualsevol problema que la vida salvatge li posés per davant. Malauradament, X s’ho creia massa.
I fou així com X, farcit de cega confiança, un bon dia abandonà el cau, travessà prats i boscos, s’acostà saltironejant massa feliçment cap a aquella carretera i acabà mutilat sota les rodes d’aquell cotxe familiar. Per desgràcia seva, X va sobreviure.
continuarà...
que si, que si, que ja fa casi un mes que vaig tornar i no he acabat d'explicar tot el què volia explicar. Ho farem així tot d'una tirada, per rematar el tema, que sinó m'encantaré encara més.
mésAixò de l'estiu és terrible, estic tan avorrida que fins i tot em veig obligada a escriure un post tonto. Però tonto-tonto. Vet-lo aquí:
Amb tots vostès, cançons xorres d'ahir i d'avui que m'han passat pel cap durant les últimes 48 hores:
- Sóm els e e e e eeeeewoks, els petits esperits del bosc.
- Piiiiipas pal pajaro, pas pal pajaro, parabarabarabapiiiiiipas pal pajaro...
- All they say: when you marry in juuuuune you're a briiiiiiide all your liiiiiiife....
- Barceloooooooonaaaaaaa suenan las campaaaanaaaaaaas Barcelooooooonaaaaa por ti seré gaviota de tu bellaaaa maaaaaaaaaar (maleïda Caballé, com em fa saltar la llagrimeta)
- Ven conmigo a disfrutarrrhay sangria don simón! hay!
- Tarrineta, tarrineta, tarrineta de turró...
- Quando le pedia leche, no me daba no me daba, quando le pedia leche la muy puta se meava. La cabra la cabra la puta de la cabra, la madre que la parió (hey!) yooo tenia una cabra y la muy puta se murió.
- La bicicleta glin-glin la bicicleta glin-glin ohhhh que bé que s'hi vaaaaaa.
I arribats a aquest punt crec que ja sento prou vergonya de mi mateixa, casi que paro.
Tot i que ja he tornat a casa no voldria pas quedar-me a mitges a l'hora d'explicar-vos les coses interessants de la bonica ciutat anglesa.
A part del Royal Pavilion, en Brighton Pier és l'altra insígnia de la ciutat, i m'atreviria a dir que és el lloc amb més visites turístiques de la zona. Però, què és el Pier? Recentment se m'ha recordat que a l'estructura arquitectònica que entra dins del mar se la sol anomenar "moll", a mi el Pier em sembla massa gros per anomenar-lo "moll", però bé, jutgeu vosaltres mateixos:
Dissabte passat vam fer el paperot del segle: en Daniel va llegir a no sé on que feien free tours per la ciutat un parell de cops al dia cinc dies la setmana i clar, ens hi vam apuntar. La noia que feia de guia va dir que no, que ella no cobrava per fer-ho, però que estaria bé que li donéssim alguna propina. I després d'hora i mitja explicant-nos detallets de la ciutat nosaltres vam marxar amb les mans a les butxaques, fent-nos els dissimulats, mirant el cel i xiulant, aprofitant que ella estava distreta cobrant propines a l'altra gent del grup. I després, al cap d'una estona, ens vam adonar que potser li hauríem pogut donar alguna lliura, que potser hi havíem posat massa morro.
