#10 La llengua
L’aïllament lingüístic ha començat a afectar-me bastant; per un cantó em comunico en italià com si fos tarada, les meves companyes de pis ja estan més que fartes de sentir sempre la maleïda pregunta ‘come si dice?’, que deu haver sortit de la meva boca almenys un milió de vegades. Això si, he de reconèixer que en el temps que porto aquí he après molt més italià que en els dos anys i mig de carrera (de filologia italiana, que té collons l’assunto!).
Per l’altre cantó, i sobretot pel fet de no parlar quasi mai en català amb ningú, cada vegada tinc més lapsus, sovint m’oblido de les paraules més corrents, com ‘tovallola’ o ‘cassola’ per exemple, i fins al cap d’unes hores no em surten. Per no dir res de l’accent estranyíssim que em sembla que tinc quan parlo per telèfon, com si fos estrangera, és una sensació molt molt rara.
Encara ara de tant en tant em surten paraules en portuguès i no puc entendre perquè una llengua que pràcticament no conec em pot arribar a fer aquestes interferències.
A vegades també se’m creuen els cables i contesto amb anglès i això provoca alguna situació bastant ridícula, precari és el meu anglès, patètic és l’anglès de la majoria d’italians. Patètic i inintel·ligible.
El castellà ja no el parlava massa bé que diguem, però ara en sóc pràcticament incapaç, tot i que, sincerament, parlar-lo o no em sua bastant la figa.
En fi, porto un cacau mental de proporcions considerables, i per consolar-me no paro de repetir-me que en el món només hi ha una única llengua amb milers de variants, variants que no tenen fronteres entre elles. I si, sona molt bonic, però en el fons em sembla que no m’ho acabo de creure.