#12 Pols
Avui és un dia gris. Plou. Fa una setmana que plou cada dia. Aquesta setmana ha estat gris. Maleeixo el febrer. I jo no tinc ganes de fer res, només de dormir i de submergir-me en la lectura d’algun llibre per passar l’estona quan no dormo. Hivernar. Sí, és això el que faig, hivernar. Sempre ho he fet, he hivernat tota la meva vida, fos l’estació de l’any que fos.
I només de tant en tant hi ha un dia en què me n’adono. De cop, veig que estic hivernant. Avui ha estat un dia d’aquests, avui que fa tres setmanes exactes que visc en aquesta ciutat. Avui m’he adonat que en tres setmanes només he sortit de festa dues vegades i només he assistit a tres classes. Avui m’he adonat que fa dies que no surto a passejar i a conèixer aquesta ciutat que tot el món diu que és tan maca. Avui he pensat que no valia la pena estar tan lluny de casa.
Aquest matí m’he tornat a adormir i he tornat a faltar a classe. Quan m’he llevat m’he sentit culpable, era l’única classe que tenia en tot el dia i he pensat que ara ja no tenia res a fer fins l’endemà. Eren les onze del matí.
Per enèsima vegada, avui, he tornat a pensar que abuso de la bona hospitalitat de les meves companyes de pis. Menjada pel remordiment m’he posat a escombrar la casa. La pols era de color morat, no era gris, ni negra, ni marró, era de coloraines.
He mirat per la finestra i tot era gris, com jo. He mirat al recollidor, les borles de pols cada vegada tenien un color més llampant. M’he posat les sabates, l’abric, la bufanda i els guants. Mentre les primeres gotes de pluja em mullaven la cara he pensat: ni que sigui una muntanya de pols, jo no permeto que ningú se’n rigui del meu mal humor!