#1 Abans de marxar
Com explicar l’agonia dels deu dies abans de marxar? Jo no en tenia pas de ganes de marxar, de fet, vaig arribar a un punt en el què ni tan sols entenia perquè ho feia. No, no volia marxar. Tenia tantíssimes coses per fer i tan poques ganes de fer-les: burocràcia diversa, sopars de comiat, anar al dentista, buidar l’habitació, traslladar coses, les maletes i encara em faltava un examen per acabar. Els primers dies no vaig ser capaç de fer res, somicava per tots els racons sense saber perquè, sortia al carrer per no estar a casa i llavors me n’adonava que no tenia cap encàrrec per fer, i que feia fred, i tornava a pujar. No eren nervis ni era por, era angoixa; aquella mena d’opressió al pit que es té a vegades sense saber-ne ben bé el perquè. Suposo que el perquè el sabia, però no el volia admetre: a mi m’agradava Barcelona, estava bé a casa meva, passava per una d’aquelles fases meravelloses en les quals estàs bé amb gairebé tothom i, senzillament, no ho volia deixar enrere per anar a un lloc on no coneixia a ningú, i a l’estranger. Vull dir que tenia por de deixar les coses i la gent que coneixia i que m’estimava, tenia por de trobar-les a faltar. Això si, no tenia gens de por de marxar, no em feia il·lusió ni em venia de gust fer-ho, però por tampoc en tenia; perquè fet i fet, em deia, era poc provable que sorgís algun problema que jo no estigués capacitada per resoldre, no sóc pas cap bleda jo.
L’últim dia va ser un no parar, pràcticament no vaig menjar res. I no recordo massa més coses, és possible que l’estrès provoqui amnèsia? Vés a saber!