#20 Visita
Dijous vaig estar tot el dia nerviosa, no tenia clar a quina hora arribava i tenia por que es perdés, que no sabés arribar a Florència des de Pisa, que no aconseguís trucar-me, que jo no la pogués localitzar, que li passés qualsevol cosa dolenta, i és que és una noia tan innocent...
Després de dinar es va posar a pedregar i després a fer un ‘vento della madonna’ com feia dies que no passava. Quina merda de temps que feia, just el dia que ella venia. “Prou - em vaig dir a mi mateixa - fins a les sis no et deixis envair pel pànic”. A dos quarts de set la vaig trucar. Estava al bus, a un quart de vuit arribaria a l’estació.
Quan la vaig veure la vaig abraçar fort, tot i que jo sóc poc propensa al contacte físic, però és que estava molt contenta de tenir-la aquí. Se’m va fer estrany tornar a parlar en català després de tantes setmanes, les paraules no em sortien i tenia un accent estranyíssim, ben bé semblava tarada.
Vam agafar el bus per anar cap a casa i quan vam arribar la vaig presentar a les meves companyes de pis. Em va donar totes les coses que m’havia portat: la meva roba d’estiu, els meus còmics i llibres, els capítols de ‘lost’ i uns sobres de pernil salat que la meva mare li va donar perquè es pensa que jo no menjo carn. Després de sopar la vaig portar a passejar pel centre perquè veiés la ciutat de nit.
Divendres em va fer llevar molt aviat (més si tenim en compte que m’he acostumat a llevar-me tots els dies a partir de les onze). Vam anar al Palazzo Vechio (entrada: 4.5€, i ni tan sols ens van donar un plànol), al Duomo i a passejar en general, després vam anar a fer un picnic al parc de sota casa i vam fer el gos bona part de la tarda. Per la nit hi va haver discussió de pis i, com que jo hi havia de participar, la vaig deixar xatejant al messènger.
Dissabte ens vam llevar una mica més tard. Vam anar al Piazzale Michelangelo (que és aquella mena de mirador des d’on es veu tota la ciutat) i, ja que estàvem dalt de la muntanya, a l’església de San Miniato al Monte (la més maca de la ciutat). Després vam anar a la Santa Croce (5€ per entrar a veure una església, que a més estava en obres! Em vaig començar a sentir estafada) i vam visitar el Palazzo Piti i els jardins del Boboli (gratis, per sort).
Quan vam sortir ella es va ficar a la primera gelateria que va veure i ja estava demanant abans que jo tingués temps de dir-li que allà no havíem de comprar els gelats, que ens estafarien. Per dos gelats ens van cobrar 14€ i ni tan sols ens van deixar seure en una taula. Vaig començar a odiar a la humanitat, als estafaturistes, als turistes en general i a ella en concret.
Vam fer un tomb pel mercat i vam anar a la galleria dell’Accademia (també gratis, per sort). Tot i així jo cada vegada estava més irritable. Quan vam arribar a casa em vaig adonar que m’havia cremat el clatell, els llavis i la ratlla que se’m posa vermella a les galtes i per sobre el nas quan vaig borratxa o tinc vergonya i que sempre és la primera cosa que se’m crema quan fa sol.
Diumenge ens vam llevar a les set del matí perquè teníem visita concertada als Ufizzi a un quart de nou. Aquest museu és maco, però com tantes altres coses, també el recordava més gran. El meu humor cada vegada era més negre, i això és estrany, jo no estic gairebé mai de mala lluna. Cada vegada tenia més ganes de que marxés, tornar a la tranquil·litat del meu dia a dia, deixar de fer la turista, i a la vegada em sentia molt culpable perquè ella sempre ha demostrat ser una bona amiga, perquè ha volgut venir-me a veure.
Dilluns vam passar tot el dia a Pisa, vam veure la torre torta i tota la pesca, al vespre la vaig portar a fer “l’aperitivo”. Dimarts al matí, per fi, la vaig acompanyar a l’aeroport. Vaig sentir una enveja terrible al pensar que ella al cap d’unes hores passejaria tranquil·lament per l’estació de Sants. Vaig voler tornar més que mai. Espero no prendre-m’ho tant malament en les properes visites que rebi. De fet jo sé que, en el fons, m’ha fet feliç veure-la.