#2 El primer dia
És dimecres, vuit de febrer del 2006. Mai el temps havia passat tan a poc a poc. Em llevo a les cinc i em vesteixo, agafo les maletes i baixo a buscar el taxi que m’espera, sembla una eternitat i en realitat no ha passat ni mitja hora. El taxi passa per la gran via, miro la meva facultat, no la veuré en mesos i, de fet, m’és igual. Un cop a l’estació del Nord el temps recupera el seu ritme natural. Pujo a l’autobús que em portarà a l’aeroport de Girona. Sona un programa de ràdio on un home no parla massa bé de Catalunya, jo penso “Sí que van del pal aquesta gent! No haurien de deixar emetre un programa així, estan dient mentides”. Al cap d’una estona diuen “Estais escuchando ‘La Mañana’ de la COPE”, clar, ara ho entenc tot. Deixo d’escoltar i m’adormo.
L’avió cap a Pisa surt amb retard. Cada vegada m’agrada menys anar amb avió i es veu que a l’home que seu al meu costat tampoc li agrada, recolza el cap al seient del davant amb els ulls tancats i cada vegada està més vermell, si li explotés el cap em tacaria, també em tacaria si vomités...
El conductor del bus que em porta de Pisa a Florència condueix com un boig (potser hauria de començar a creure’m la fama de mals conductors que tenen els italians), té la música del Mario Bros com a to del mòbil, jo també la tinc. Miro el paisatge per la finestra: més o menys tenen la mateixa verdura que nosaltres, vinyes i pins i pollancres i aquestes coses; els polígons industrials són igual de bruts que els nostres, les cases de les rodalies igual de grises.
Arribo a l’estació de Florència a la una del migdia, hi ha boira i fa fred, força fred. Agafo les maletes i començo la llarga caminada fins a l’alberg. Una maleta pesa dotze quilos, l’altra vint-i-cinc (i aquesta realment es fa de molt mal portar) i a més porto una motxilla que en deu pesar sis ben bons. Camino trenta metres i ja no puc més. M’ho prenc amb calma, camino uns metres i descanso, i així vaig fent. Al cap de tres quarts d’hora arribo a l’alberg, sense maletes hagués trigat cinc minuts. L’alberg és un antic convent i em donen llit a dalt de tot, he de pujar les maletes per sis trams d’escales estretíssimes, no sé com ho aconsegueixo. En aquest moment el meu estat físic és deplorable, per culpa de les putes maletes tinc un tall profund en un dit, els genolls plens de blaus, un peu aixafat, l’esquena i els braços tan adolorits que no em puc ni moure i la part de dins de les mans ha perdut la sensibilitat. M’estiro i intento recuperar-me.
Després de mitja hora en estat semi-inconscient agafo la motxilla i me’n vaig a passejar. Passo per davant del Palazo Pitti, pel Ponte Vechio, per la Piazza della Signoria, per davant del Duomo i ho trobo tot molt gran; sincerament, ho recordava més petit, però també s’ha de dir que ho recordava tot molt més impressionant, no sé com dir-ho, més impactant. Vaig a parar a una botiga de mòbils i em compro una targeta de telèfon italiana, no me l’activaran fins al vespre, m’ha semblat entendre. Intento trobar la facultat de lletres però em perdo. Al cap d’una hora fent voltes al seu voltant la trobo. Només entro un moment al pati per buscar cartells d’habitacions en lloguer. M’apunto una dotzena de telèfons i me’n vaig. Passejo tot tornant cap a l’alberg i pel camí truco a un parell de llocs. Les habitacions ja estan agafades (doncs bé, què hi farem!). Es posa a ploure, aquella mena de pluja que no és molt forta però que al cap d’una estona t’ha mullat fins al moll de l’os.
A l’alberg truco a un tercer telèfon, no contesten, truco a un quart i sí, em respon una noia. La noia em pregunta si vull anar a veure el pis en aquell moment i m’explica on està. Hi vaig a peu, al plànol no sembla que hi hagi molta distància. Després de caminar tres quarts d’hora sota el plugim començo a cagar-me en el plànol, resulta que el pis està lluny, prou lluny. Les noies em semblen normals, bona gent, el pis sembla confortable i el lloguer és raonable. Em diuen que l’endemà em trucaran per dir-me si em volen. Una de les noies m’acompanya a buscar el bus, realment és molt amable.
Només arribar a l’alberg em poso al llit tot i que només són quarts de vuit. Estic molt cansada, i em sento trista, i sola. Em sento sola com mai m’havia sentit, i no crec que torni a sentir-me mai més així, perquè la propera vegada que estigui sola en un país estrany ja no serà la primera vegada, i ja ho tindré superat. Em poso a llegir un còmic fins que me l’acabo i, just abans de posar-me a dormir, rebo un missatge al mòbil: Les noies del pis que he anat a veure m’accepten, puc instal·lar-me dissabte al matí.