#5 Les companyes de pis
M’agraden aquestes noies:
L’Angela (bé, de fet ella fa una setmana que ja no és companya de pis, però encara no tenim substituta) en té vint-i-sis, és rossa i té els ulls blaus, és a dir que té un aspecte ben curiós essent com és de la Puglia (el taló de la bota pels que saben tanta geografia com jo) on la gent és molt (ai que se m’escapa, que se m’escapa un eufemisme...) mediterrània. És l’alegria de la huerta i diria que sol ser sempre l’ànima de la festa. Estudia fotografia pels matins i per les tardes li fa d’assistent a un importantíssim fotògraf de moda (el nom del qual no diré per no donar-li publicitat. Perquè no em cau bé, mira què et dic!). Per aquest motiu ha perdut una mica el món de vista, només parla de fotos de moda i això té una mica preocupades a les altres dues. Amb ella potser no m’hi he fet tant perquè no parava mai per casa, però és bona mossa.
La Carmelita en té vint-i-vuit, els va fer el dia que vaig arribar. No menja ni carn ni peix ni ous ni llet (pel que m’han dit d’això se’n diu ser vegana, no li preguntaré perquè ho és, segur que no l’entendria) i suposo que és per aquest motiu pel qual està tan prima. És morena i té els cabells molt llargs i molt llisos. Té un tatuatge al dit amb forma d’anell que és molt estrany. Estudia arquitectura i és la que porta més anys aquí a Florència. Tinc la impressió que a aquest pis s’entenen tant perquè sempre és ella la que cuina (s’ha de dir que cuina realment bé) i la que fa les coses més pesades de neteja. M’entenc molt bé amb ella i es preocupa molt per mi.
La Silvia en té vint, aquest any ha començat psicologia. També és rossa i primeta i prou bonica com per fer-li de model a l’Angela de tant en tant. Té una piga al mig de la mà dreta, com jo. Més tard vaig descobrir que va ser ella la que va voler que vingués a viure aquí. He de reconèixer que poques vegades una persona desconeguda m’ha mimat i m’ha ajudat tant com ho ha fet ella, per no dir que és la que té més paciència a l’hora d’explicar-me què signifiquen les paraules italianes que utilitza i que jo, tant sovint, no entenc. Com que és del mateix poble que la Carmelita sovint parlen en dialecte i no entenc un borrall, però m’hi acostumaré.
M’agraden aquestes noies, no em puc creure la sort que he tingut de trobar-les.