#7 La convivència
La Silvia s’està vestint i jo llegeixo un còmic a la meva habitació, en definitiva cadascuna fent, com es diu aquí, ‘i cazzi suoi’ quan sentim un crit histèric que suplica socors des de l’habitació de la Carmelita. Un borinot negre com el sutge i de la mida d’un avió transatlàntic vola tranquil pel sostre com si fos el rei de la primavera. La Carmelita no pot parar de cridar, li deu fer força por aquest animal i no m’estranya (a mi que no em diguin que a una bèstia d’aquesta mida se’l pot anomenar insecte). L’ataquem frontalment amb insecticida, una tàctica que resulta ridícula perquè aquesta mena d’àliga resta impassible, com si li tiréssim colònia, de fet crec que tindríem més possibilitats de matar-lo a pedrades, ves. Al final, per sort, se’n va tot sol per la finestra.
Quan passen aquesta mena de situacions no puc deixar de pensar fins a quin punt és diferent viure amb noies que viure amb nois (consti que he dit diferent i no pitjor, i no, no puc dir que les prefereixo als meus nins, però tot i així a elles també me les estimo). Suposo que no hi estic acostumada, perquè a Barcelona, cada vegada que cridava esgarrifada per haver vist un ‘filldeputa’ (o peixet de plata), em miraven com si fos boja, o sigui que mica en mica vaig deixar de cridar i vaig passar a matar-los directament sense fer escarafalls.
En fi, habituar-se a la nova vida que porto, a la nova convivència, a vegades és complicat. Tot i així amb les companyes de pis m’hi porto força bé, malgrat encara m’he d’acostumar una mica al menjar vegetarià i a la seva manera de funcionar.
He decidit pujar al carro de les que no cuinen mai, a canvi rentaré els plats sempre que calgui, però no em sento capaç de tornar a cuinar per elles després del desastre del salmó. I és que un dia els hi vaig cuinar salmó amb crema de llet, fruits secs i ceba caramelitzada; realment va ser un desastre, a una no li agrada el salmó, a l’altra no li agrada la ceba i a l’altra no li agrada la fruita seca. És clar, elles no podien saber com m’arribo a afligir quan algú rebutja el meu menjar.
El pis està molt molt més net que el de Barcelona (en part perquè a Florència no hi ha tanta pols, en part perquè elles són més netes) això fa que jo m’hagi tornat extraordinàriament polida, és a dir, continuo igual de desendreçada però almenys escombro, frego i trec la pols de tant en tant (vull dir un tant en tant molt més freqüent que el mooolt de tant en tant d’abans).
Però estic contenta d’elles, amb la Carmelita m’hi puc passar hores parlant de mil i un temes i cada dia n’aprenc alguna cosa nova. A la Silvia li agradaria que jo no fos tan seca, però mica en mica aconsegueix que em deixi anar, quanta paciència que arriba a tenir la pobre!
I no ho sé, acostumar-se als hàbits domèstics de l’altra gent sempre és difícil, però mica en mica m’he anat fent el propi espai en la vida d’aquesta casa. He de tenir paciència, i elles també, però, secretament i molt en el fons, començo a pensar que les trobaré a faltar quan marxi.