Sobre la fe
Ahir em vaig parir una migdiada digna d’una princesa, una d’aquelles migdiades que fan feliç només de pensar-hi, una d’aquelles migdiades de plaer indescriptible, una d’aquelles migdiades que fan creure que val la pena existir perquè de cop tot és perfecte: els llençols són suaus, els coixins tous, la temperatura adequada, els somnis dolços...
L’únic problema era que ahir no tenia temps de fer migdiada, a les cinc havia quedat i abans d’anar a la cita havia de fer un munt de coses.
Quan em vaig despertar vaig dir (bé, de fet ho vaig pensar fort): si són dos quarts de tres és que Déu existeix, és bo i m’ha donat temps per continuar dormint o bé per llevar-me i fer feina.
Malauradament eren les quatre.
És curiós com noranta insignificants minuts poden destruir un principi de fe, però de fet i en el fons me n’alegro, quina feinada que seria ara fer-me catòlica a les meves velleses!