31 de maig 2006
Al bus
Estan davant meu a l’autobús. Ell l’abraça per l’esquena perquè ella no perdi l’equilibri. Ella es deixa embolcallar. Ell recolza el nas en els seus cabells. L’olora. Li diu alguna cosa a cau d’orella. Ella es gira i somriu. Li fa un petó tímid a la galta i repenja el cap al seu pit. Ell l’ajuda a baixar agafant-la per la cintura. Un cop són a terra s’agafen immediatament de la mà i se’n van caminant tranquil·lament per la vorera.
A vegades pel carrer veiem coses que ens sorprenen molt. Per mi, veure dos vellets de setanta-cinc anys enamorats, n’és una.
28 de maig 2006
Sobre la fe (segona part)
Fa uns dies vaig voler posar a prova a Déu. Com que no em va voler regalar noranta insignificants minuts (i això per ell és menys que fer un esternut) per fer una migdiada digna que m’hagués fet infinitament feliç vaig decidir continuar tan atea com sempre.
Avui m’avorria i he tornat a fer-me la xula, he dit (bé, de fet ho he pensat fort): si el meu MP3 clínicament mort des de fa dos mesos i que he intentat reparar mil vegades sense cap mena de resultat torna a funcionar serà que Déu existeix.
He pitjat el botó, la pantalla s’ha encès, la primera cançó ha començat a sonar...
Merda, i ara què? Això em passa per fer-me la xula. Merda, merda, merda!
Per sort avui és un dels pocs dies a l’any que la baixada d’hormones després de l’ovulació m’arriba al cervell, avui és un dels pocs dies a l’any en què l’adorable i pacífica Senyoreta Romaní es converteix en una potencial assassina en sèrie que odia a tota la humanitat i es mira amb ulls de maníaca homicida els ocellets que salten alegrement al seu balcó. Avui estic de tan mala hòstia que ni déu se’m pot acostar sense sortir-ne escaldat, o sigui que ni ho intenti!
La resurrecció del meu MP3 me la sua, he decidit continuar tan atea com sempre. Amen.
27 de maig 2006
#28 Ubriacandomi
Borratxa.
Prou com per no haver-me adonat que el grup que estava muntant ja ha començat a tocar. Prou com per haver perdut el compte dels insectes que he matat. Prou com per haver perdut el compte de gots que m’he begut. Prou com per no notar el fred tot i anar amb sandàlies. Prou com per tocar un gos i no morir-me de fàstic. Prou com per no haver entès si em deien que tenia un bell viso o un bell riso.
No tant com aquell noi que ara balla com un massai i abans ballava com un rus. No tant com per anar a la taula del darrera i dir que jo també sóc catalana. No tant com per fer-me la simpàtica. No tant com per deixar de beure.
Tinc pipí.
25 de maig 2006
#19 Abruzzès
- Silvia, come si dice nel vostro dialetto ‘pollo rosto’?
- Pollastre rostit.
- Carmelita, e ‘coniglio’, come si dice ‘coniglio’?
- Si dice Conéll.
- Come si dice in dialetto ‘non ho sonno’?
- No tinc son.
- E ‘devo portare’?
- Tinc que portar.
- E ‘comprare al mercato’?
- Comprar al mercat.
- Dai! È allucinante!
(no és al·lucinant que el dialecte d’Atri s’assembli tant al català?)
24 de maig 2006
Roser
Rebo fredament i amb indiferència un “t’estimo” del tot espontani i sincer. Responc un “jo també t’estimo” absolutament buit de contingut i gens sentit perquè, simplement, és el què he de respondre.
Però després, sempre després, me n’adono que sí que t’estimo, que estic preocupada per tu i em sento impotent i frustrada quan veig que no et puc ajudar, que et vull ajudar però no puc. Potser si jo fos una mica més sensible podria animar-te.
Em passo la vida preguntant-me com és que t’aguanto però després, sempre després, em pregunto com és que tu encara m’aguantes a mi. Amb tu sóc tan egoista, però d’això només me n’adono després.
Conto i classifico els teus defectes i després, molt després, veig tots els meus.
Sense pensar dic que ets la meva millor amiga i després, massa després, me n’adono que és cert.
Sens dubte tu saps fer d’amiga molt més bé que jo, però d’això sempre me n’adono després, quan ja és massa tard per dir-t’ho.
I ara, no després, vull dir-te que m’agradaria estar aquí i fer-te costat, que t’enyoro. Et mereixes que aquesta vegada no faci tard.
23 de maig 2006
#26 Recordant
Avui he anat a gaudir de l’aire condicionat d’una llibreria-cafè que hi ha al centre i no he pogut evitar escoltar un principi de conversa entre un noi i una noia que estaven asseguts en una tauleta. Parlaven sobre Florència i el noi, amb un fort accent estranger, li explicava a la seva amiga que “viure a Florència sempre ha estat el somni de la meva vida”, ho deia en italià, és clar. La qüestió és que la frase m’ha fet recordar i és estrany, jo no tinc el costum de recordar mai.
He recordat la primera vegada que em vaig enamorar perdudament d’una ciutat. Tenia tretze anys. Va ser un orgasme continuat produït per cada carrer i cada edifici que veia. He recordat la primera vegada que em vaig posar una meta en la vida (com el que escriu l’arbre i planta el llibre, ja m’enteneu), la primera vegada que em vaig dir a mi mateixa “per tenir una vida plena hauràs de viure en aquesta ciutat”. I és que com n’arribem a ser d’estúpids i il·lusos quan som joves!
He recordat la segona vegada que vaig estar en aquesta ciutat. Tenia setze anys. Ja no em va agradar tant, tot i que algun dels edificis encara podia tallar-me la respiració, ja no pensava que era la millor ciutat del món doncs una altra ciutat més propera havia començat a enamorar-me lentament però amb seguretat.
I he recordat la tercera vegada que hi vaig anar. Tenia vint anys. Ja no em va agradar, ja no em va emocionar, ja res em va tallar la respiració a part del fred i la pluja. Em va costar acostumar-m’hi. Encara em costa acostumar-m’hi. Per molt que m’hi esforço no la puc estimar com abans, ara n’estimo a una altra.
Tan amargament li diria a la meva jo de tretze anys que l’objectiu ha estat assolit, i si em dóna permís per anar a cavar al jardí, que he de plantar un llibre.
22 de maig 2006
#11 Els dialectes
El meu tercer dia a Florència vaig escriure aquesta frase que després vaig penjar en un post:
“La complexíssima situació lingüística d’Itàlia resulta que encara és molt més complicada del que pensava, espero ser capaç d’entendre-la algun dia.”
Bé, han passat tres mesos i mig i continuo sense sentir-me capaç d’entendre-la però almenys ara m’he informat una mica més sobre el tema i crec que ja en puc parlar.
Continuar llegint "#11 Els dialectes" »
21 de maig 2006
# 23 Gossos
En aquest poble hi ha molta gent que té gos, de fet crec que mai havia vist tants gossos en tota la meva vida. I és clar, se’ls estimen. Per això hi ha tot de zones especials per gossos repartides per tota la ciutat, zones amples (massa), verdes (potser també massa), ben cuidades i en general bastant més luxoses que els parcs per a les persones. Davant de casa meva, travessant el carrer, n’hi ha una. Sovint em quedo embadalida a la finestra contemplant com juguen, es persegueixen, s’oloren els culs i forniquen tan desvergonyidament com només ho saben fer els gossos.
A mi els gossos no és que m’agradin massa.
Continuar llegint "# 23 Gossos" »
#27 Fracàs
Pel què he fet aquí.
Per tot el què he deixat de fer allà per estar aquí.
I sobretot, per tot el què no he fet aquí.
No em puc perdonar.
No em sabré perdonar mai.
He perdut la poca fe en mi que em quedava però almenys he de ser prou sincera per acceptar que això ha estat un fracàs.
18 de maig 2006
#13 Contradictòria
Florència fa una olor especial. Una olor tan particular que no sé descriure. Una olor tan genèrica que em recorda a totes les altres olors. Ja només la sento quan entro en un carrer desconegut per mi. La noto cada vegada que respiro. Florència té un color especial. No és ben bé grisa, ni del tot verda, ni molt marró. L’olor i el color de Florència són una mateixa cosa i per això en puc veure tan clarament la diferència. Florència és vent i calma, sol i riu, pluja i set. A Florència hi he passat molt de fred. A Florència hi estic passant molta calor.
Florència m’agrada.
Moro de ganes de marxar-ne.
L’odio profundament i amb rancúnia.
Em vull quedar.
15 de maig 2006
Zara
Avui he fet una cosa que no sé perquè l’he feta. He anat al Zara. I entre farbalà i lentejuela he tingut una revelació:
si jo fos una mica més prima podria comprar-me la roba al zara,
si pogués comprar-me la roba al zara és possible que tard o d’hora ho fes,
si comprés roba al zara seria una hortera,
quina sort que tinc de fer la 44!
9 de maig 2006
daniel
Trobo a faltar les teves mans peludes.
Trobo a faltar venir a emprenyar-te sense motiu quan estudiaves, tot i que sempre em deia a mi mateixa que no ho havia de fer més.
Trobo a faltar venir a llegir al teu llit quan hi havia massa soroll al menjador.
Trobo a faltar sentir la sorollada d’aquelles pixerades que feies amb la porta del lavabo oberta.
Trobo a faltar sentir com et dutxaves a primera hora del matí i és que sempre em servia per saber quina hora era i de consol de saber que encara podia dormir una bona estona més.
I sobretot trobo a faltar tocar-te els cabells.
En fi, que t’enyoro.
jordi
Trobo a faltar les teves mandonguilles amb tomàquet que, per cert, eren ben bones.
Trobo a faltar despertar-me i sentir com t’afaitaves a l’altre cantó de la porta, les poques vegades que et llevaves abans que jo, clar.
Trobo a faltar sentir Sigur Rós de música de fons.
Trobo a faltar fer-te cuetes, amanyagar-te les galtes i, en general, tocar-te la pera.
Trobo a faltar parlar i parlar i parlar fins a matar-te d’avorriment.
Sobretot trobo a faltar mirar totes aquelles pel·lícules i sèries (algunes més normals i algunes més estranyes) amb tu.
T’enyoro, i no cal dir més.
xavi
Trobo a faltar jugar a futbol amb tu pel mig del menjador.
Trobo a faltar els teus badalls que retronaven per tota la casa.
Trobo a faltar sentir com reies sol com un sonat des de la teva habitació.
Trobo a faltar la teva truita de patates.
A vegades fins i tot trobo a faltar sentir la radio, les persones que parlen, a tot drap.
I potser no trobo molt a faltar la teva ‘sopa d’espinacs’ però, en general, direm que a tu si que t’enyoro.
8 de maig 2006
#8 La facultat
Bé, aix... suposo que després de tres mesos he d’estar psicològicament preparada per poder parlar de la facultat...
La meva facultat, per resumir a grans trets, direm que és caòtica i direm que no entenc com funciona. El seu desordre m’atabala de mala manera. No m’agrada no entendre-la, per tant, no m’agrada la facultat. Així de senzill és l’esquema: no l’entenc, no m’agrada, no la suporto, li tinc fòbia, no hi vaig.
Continuar llegint "#8 La facultat" »
5 de maig 2006
#25 Sadomaso
Quan una persona amb clares tendències sàdiques troba...
(m’ha arrancat un crit de dolor que ha sonat per tota la casa)
que n’hi ha una altra que té clares tendències masoquistes...
(no sabia que puc arribar a tenir tanta potència de veu)
i quan descobreix quin és el punt més dèbil de la seva víctima...
(ella ha rigut)
els problemes comencen...
(ara aniré a dormir cada nit amb les galtes vermelles)
o no.
4 de maig 2006
#9 El supermercat
Són ben curiosos aquests italians. A vegades penso que són ben iguals que nosaltres i a vegades les seves extravagàncies em sobten de mala manera. Aquest sentiment contradictori s’amplifica força cada vegada que vaig al supermercat perquè, què és el supermercat sinó un reflex del caràcter dels qui hi van a comprar?
Continuar llegint "#9 El supermercat" »
1 de maig 2006
#24
Sincerament,
no sé si odio més els estafaturistes o els turistes.
(a vegades sóc dolenta i penso que el riu no es va carregar prou quadres quan es va desbordar)