#11 Els dialectes
El meu tercer dia a Florència vaig escriure aquesta frase que després vaig penjar en un post:
“La complexíssima situació lingüística d’Itàlia resulta que encara és molt més complicada del que pensava, espero ser capaç d’entendre-la algun dia.”
Bé, han passat tres mesos i mig i continuo sense sentir-me capaç d’entendre-la però almenys ara m’he informat una mica més sobre el tema i crec que ja en puc parlar.
Per entendre la situació lingüística d’Itàlia ens hem de remuntar uns quants segles enrera, concretament a l’època en què es van formar les llengües romàniques (el primer escrit en llengua romanç va ser el ‘Concili de Tours’ l’any 813, per tenir una idea). Les llengües romàniques van evolucionar del llatí (fins aquí hi havíem arribat tots) i a cada regió van formar-se de maneres diferents, citaré les més conegudes:
Al nord de França hi havia tot de dialectes dels quals va imposar-se el francià (futurament anomenat francès), al sud hi havia el provençal (consti que si jo fos una romanista políticament correcta l’anomenaria occità), al nord de la península ibèrica el català, l’aragonès, el castellà, l’asturià i el galaico-portuquès i a Itàlia...
Una servidora fa tres anys, ignorant i feliç, hagués respost que a Itàlia s’hi va fer la llengua italiana, una i única, i m’hagués quedat tan panxa. Però ara, ignorant i feliç, sé que no. No, no, no, no. A Itàlia van sortir tantes llengües com bolets surten en un bosc fosc i humit. Llengües que encara ara existeixen, que es parlen i no pas poc. De fet, el plurilingüísme de la península Ibèrica fa riure en comparació amb el de la Itàlica, el problema és que l’actitud davant del plurilingüísme italià fa plorar molt més.
Però tornem enrere una altra vegada, ara al segle XIII. Itàlia, que encara li faltava molta estona per ser un país unit, era un formiguer de llengües ben formades i algunes d’elles com el Sicilià amb literatura pròpia i tot (força respectable, per cert). Però sovint passava que les persones no s’entenien d’un poble a l’altre i el llatí tampoc és que estigués a l’abast de massa gent. Necessitaven una nova koiné.
Per sort a Florència va néixer un tal Dante Alighieri amb la missió de salvar el món. Dante va escriure el què ara anomenaríem un ‘Best Seller’ i el va escriure en la llengua que ell parlava, el toscà, per variar una mica, que ell preferia escriure en llatí. En fi, que la ‘Commedia’ va agradar molt (i quan dic molt vull dir molt, molt, molt), tant que un tal Boccaccio i un tal Petrarca (que també escrivien bastant bé) van decidir utilitzar la mateixa llengua. I ja tenim a les tres corones de la literatura italiana escrivint en toscà i a tots els italians dient “Ooooohhh!!!! Això s’ha d’imitar, a partir d’ara aquesta serà la llengua de la literatura”.
I com que tampoc cal que pareixi el gran rotllo del què va passar després tornem a saltar al present. Els italians a aquestes llengües les anomenen dialectes i, si no tinc mal entès, no estan classificats ni tampoc massa estudiats. No hi ha un numero exacte de dialectes cadascun amb el seu nom perquè, per un cantó, un romà pot entendre’s amb un sicilià tot i estar separats per centenars de quilòmetres però, per l’altre, a vegades no s’entenen d’un barri a l’altre d’una mateixa ciutat; tot depèn del grau d’estretor amb el què es parla el dialecte. Com he dit, és complicat d’entendre.
Amb tot, he arribat a les següents conclusions:
- El dialecte es parla a casa i amb els amics i l’italià s’aprèn a l’escola, es llegeix, s’escolta a la televisió i es parla amb els italians que no són de prop de casa.
- L’italià es parla més o menys correctament depenent del nivell d’escolaritat del parlant.
- El dialecte és oral i rarament es troba per escrit, només en algun tipus de cançó com per exemple la tarantella.
- Absolutament tots els italians tenen dialecte propi, tots excepte els toscans.
- El toscà i l’italià són, en essència, la mateixa llengua però que amb el passar dels segles ha evolucionat fonèticament de maneres una mica diferents.
- Els toscans es venten de parlar l’italià autèntic i la resta d’italians se’n riuen a la cara, doncs els consideren incapaços de parlar l’italià correcte, atrapats entre la llengua oficial i un dialecte que no acaba de ser dialecte per si sol.
- Insisteixo en què el dialecte es parla, i molt.
- Els italians no pensen que els dialectes siguin llengües, i lingüísticament parlant tenen tot el dret de pensar el què vulguin.
- Aparentment, no senten cap mena de respecte per llurs llengües maternes.
Dubtes en tinc tants que he decidit no escriure’ls. I és que a mi aquest tema em treu la son, ves.