#26 Recordant
Avui he anat a gaudir de l’aire condicionat d’una llibreria-cafè que hi ha al centre i no he pogut evitar escoltar un principi de conversa entre un noi i una noia que estaven asseguts en una tauleta. Parlaven sobre Florència i el noi, amb un fort accent estranger, li explicava a la seva amiga que “viure a Florència sempre ha estat el somni de la meva vida”, ho deia en italià, és clar. La qüestió és que la frase m’ha fet recordar i és estrany, jo no tinc el costum de recordar mai.
He recordat la primera vegada que em vaig enamorar perdudament d’una ciutat. Tenia tretze anys. Va ser un orgasme continuat produït per cada carrer i cada edifici que veia. He recordat la primera vegada que em vaig posar una meta en la vida (com el que escriu l’arbre i planta el llibre, ja m’enteneu), la primera vegada que em vaig dir a mi mateixa “per tenir una vida plena hauràs de viure en aquesta ciutat”. I és que com n’arribem a ser d’estúpids i il·lusos quan som joves!
He recordat la segona vegada que vaig estar en aquesta ciutat. Tenia setze anys. Ja no em va agradar tant, tot i que algun dels edificis encara podia tallar-me la respiració, ja no pensava que era la millor ciutat del món doncs una altra ciutat més propera havia començat a enamorar-me lentament però amb seguretat.
I he recordat la tercera vegada que hi vaig anar. Tenia vint anys. Ja no em va agradar, ja no em va emocionar, ja res em va tallar la respiració a part del fred i la pluja. Em va costar acostumar-m’hi. Encara em costa acostumar-m’hi. Per molt que m’hi esforço no la puc estimar com abans, ara n’estimo a una altra.
Tan amargament li diria a la meva jo de tretze anys que l’objectiu ha estat assolit, i si em dóna permís per anar a cavar al jardí, que he de plantar un llibre.