Al bus
Estan davant meu a l’autobús. Ell l’abraça per l’esquena perquè ella no perdi l’equilibri. Ella es deixa embolcallar. Ell recolza el nas en els seus cabells. L’olora. Li diu alguna cosa a cau d’orella. Ella es gira i somriu. Li fa un petó tímid a la galta i repenja el cap al seu pit. Ell l’ajuda a baixar agafant-la per la cintura. Un cop són a terra s’agafen immediatament de la mà i se’n van caminant tranquil·lament per la vorera.
A vegades pel carrer veiem coses que ens sorprenen molt. Per mi, veure dos vellets de setanta-cinc anys enamorats, n’és una.
Comentaris
Veure vellets amb aquesta actitut sempre és gratificant.
Per què n'hi haurà tant poquets així? Si quan et jubiles és un dels millors moment per gaudir de l'amor i la companyia, crec.
Senyoreta Romaní, no se sorprengui tant. Hem de pensar que l'amor existeix, és necessari pensar-ho, si no...
Si, l'home es diu Mateu... ho acabo de llegir al bloc de l'avi (http://avi.blocat.com), jeje ;-)
Si, gratificant ho és, però estrany també. Jo no en conec a cap parella d'avis que es portin tan bon rotllo, no sé.
Em sembla que no és en Mateu de qui parla l'Avi, pensa que jo visc a Itàlia (tot i que ja per poc temps) i era una parella italiana, jeje.
Oh! M'ha entendrit molt aquesta història... Si, l'amor existeix! No hi ha dubte!
osti, ja em perdonareu, però jo no vull haver-me d'esperar als 75 per a gaudir d'això...nooooooooo!!!!
Jo també em vaig entendrir molt, però tampoc vull haver-me d'esperar tan de temps.