Roser
Rebo fredament i amb indiferència un “t’estimo” del tot espontani i sincer. Responc un “jo també t’estimo” absolutament buit de contingut i gens sentit perquè, simplement, és el què he de respondre.
Però després, sempre després, me n’adono que sí que t’estimo, que estic preocupada per tu i em sento impotent i frustrada quan veig que no et puc ajudar, que et vull ajudar però no puc. Potser si jo fos una mica més sensible podria animar-te.
Em passo la vida preguntant-me com és que t’aguanto però després, sempre després, em pregunto com és que tu encara m’aguantes a mi. Amb tu sóc tan egoista, però d’això només me n’adono després.
Conto i classifico els teus defectes i després, molt després, veig tots els meus.
Sense pensar dic que ets la meva millor amiga i després, massa després, me n’adono que és cert.
Sens dubte tu saps fer d’amiga molt més bé que jo, però d’això sempre me n’adono després, quan ja és massa tard per dir-t’ho.
I ara, no després, vull dir-te que m’agradaria estar aquí i fer-te costat, que t’enyoro. Et mereixes que aquesta vegada no faci tard.